Flor marchita en la primavera de la vida.

¿Porqué el tiempo transcurre tan despacio cuando somos niños? ¿Porqué el futuro parece una eternidad inabarcable de tan grande? ¿Porqué nunca volvemos a sentir nada con tanta intensidad?.

Desde hace un tiempo estas preguntas se encuentran rondando por mi cabeza y es que, desde que las escuché por primera vez no dejo de repetirme que son casi tan reales como el papel que estás sujetando ahora mismo. Todo recuerdo de mi infancia está rodeado por aquella sensación de maravillosidad y estupefacción que sentía, como la de un recién nacido abriendo los ojos por primera vez.
Con el paso del tiempo vas abriendo más los ojos (en el sentido figurado de la palabra) y vas dándote cuenta de que la realidad no es tan dulce como desde entonces habíamos apreciado. Poco a poco todo va pareciendo ser más fragil, más cínico, más amargo, hasta que llega el momento en el que te preguntas ¿que es? ¿de donde viene esa sensación constante de una plenitud sin definir? Esa sed de experiencias vitales que hacen que quieras estar en todos los lugares menos donde estás.
 La vida parece estar siempre a la vuelta de la esquina, en algún momento fugaz que ya ha pasado y solo queda en la memoria. Nunca aquí, nunca ahora.
Sin embargo, dentro de esta cruel realidad en la que vamos entrando poco a poco cada vez que crecemos un poco mas, esta realidad llena de responsabilidades, órdenes, necesidades, seguirá abarcando algo que, bajo mi simple punto de vista, debe estar por encima de todo, lo cual es el amor. Saber apreciarlo, cuidarlo y aprovecharlo al máximo todo el tiempo que se pueda, venga de quien venga, se exprese como uno sepa peculiarmente expresarlo, independientemente de que seas cursi o no, cariñoso o no, pegajoso o no. Todo el mundo lo expresa como sabe hacerlo, pero todo el mundo, por increible que parezca, lo necesita para poder seguir adelante en esta loca experiencia llamada vida.
Vida, ¿que podemos esperar de ella?. Un cuerpo. Un cuerpo que funciona, que se tensa y se relaja de forma natural. Un corazón elástico, que vibra y se mueve, listo para sentir. Y este, como ley de vida que es, envejece. Pero si el deterioro, la fatiga y la desesperación acaban llegando, uno espera al menos conservar los recuerdos. Y que mejores recuerdos que los que he creado y puedo crear a tu lado, vida mia. En el momento que esto llegue a ocurrir no podré ser más feliz, porque tú estarás en ellos.

la presó de l'ànima

Necesitats, deures, obligacións, angoixes, frustacions, temor, por, pànic, tristeses, oblit, soledat, incomprensió, aparença...la presó de l'ànima.

Es podria parlar de totes i cada una de les paraules anteriorment dites, descriguent lo durs que són els seus significats i lo dificils que són portarlos amb tranquilitat i bon seny. Encanvi jo no tinc la intenció de fer-ho. Al menys no avui.

A la vida hi ha tans moments difícils, de portar, de entendrer, gràcies a totes i cada una de les paraules que inicialment he emprat, que crec que la vida seria molt més fàcil si aquestes no existissen, però com això es bastant més complicat m'agradaría parlarvos desde un punt de vista molt més diferent, on vos propòs una cosa:
Tancau els ulls i imagineu-vos la vostra vida com si estiguessiu mirant una pel·licula a la televisió. Llevonçes començaràs per penssar amb el que coneixes, que has vist o de lo que el teu èsser té constància. Ara vé el més interesant, tot el que ha ocorregut ja ha passat, no es pot modificar, ni per bé ni per mal, però et propòs que pensis amb tot allò que realment et fa feliç, no allò que creus que et fa sentir bé però que en realitat només fas servir per encobrir sentiments com en els de les primeres paraules que he usat en aquest text. Llevonces imaginet un futur amb tot allò que hagis pensat. Es molt simple.
Però, si és tan simple perquè segueix haguent moments, dies, setmanes... on ens seguim sentiguent infeliços? Quin significat té la vida sense felicitat?

Tot ésser viu neix, creix i mor. L'abans i el després no existeix mes enfora d'aquestes tres veritats. O si, però com no en tenc constància mantendré la meva idea sota que no hi ha rés, ja que ningú es viu per viurer la seva mort ni està lo suficientment mort per poder viurer aquesta. Supòs que per aquesta causa molts de nosaltres a vegades no aprofitam el temps fent el que ens agrada perquè crerim que ho podrem fer més envant, o inclús acabem per mentint-nos a nosaltres mateixos diguent que realment feim el que ens agrada, però al cap i a la fí la nostra vida es finita i quin significat pot arribar a tenir aquesta si no fás allò que realment et fa sentir viu', allò que et fa ser tot el que més t'agrada de tu mateix, enfora de les paraules que he escrit enel comenáment. Quines paraules?

Hi ha una infinitud de coses que noltros no arribarem a sebrer mai, però mentres visc en el meu món, a la meva bombolla, dins la meva espiral, estic visquent, estic viva i pens demostrar-m'ho a mi mateixa.

La verdadera importáncia de las cosas.

Dejar atrás todo aquello que te pertenece, todo lo material que te identifica, para ser simplemente tu, aquel que ama, desea, sueña y anela la vida con el mismo ímpetu que un recién nacido abriendo los ojos por primera vez.
Muchas veces deseamos obtener ciertos bienes materiales, dinero, que solucione nuestros problemas.
Pero si desnudas tu alma nada de esto importa, nada de lo que tu puedas ver será relevante, debido a que nuestro ser jamás obtendrá placer tan inmenso como el de una palabra amada, un gesto repentino de profunda virtud que alegra nuestra alma.
¿Y que si muero hoy? ¿y que si muero mañana?. Nada de lo que me pertenezca perdurará en el alma de nadie, mi pensar, mi amor será infinito si perdura en el corazón de los demás haciendo de mi un ser infinito, haciendo de ti mi amante eterno.

Lo quieras o no.

  Monstruos. En eso nos convierte el tiempo.
Somos marionetas movidas por nuestros actos pasados, muchas veces incapaces de admitir que somos humanos y que cometemos errores.
Cada mañana al despertarte eres conciente de miles de hechos que cambian tu vida, algunos de manera rápida y precisa y otros que pasan desapercibidos pero que igualmente crean cierta experiencia en ti la cual hace que a la mañana siguiente ya no seas la misma persona, tanto para bien como para mal.
¿Como es realmente el individuo emocionalmente perfecto?, ¿alude todos los sentimientos negativos que se manifiestan en sus pensamientos varias veces al día?, ¿reprime sus pensamientos para ser bien visto ante la sociedad o ante un cierto grupo de personas? y la pregunta que personalmente creo la más importante ¿ser la persona emocionalmente perfecta que deseas que vean los demás cuanto se fijan en ti puede llegar a hacerte verdaderamente feliz?.
Todos en algún momento de nuestra vida nos preguntamos si nuestra manera de actuar es la correcta, pero ¿correcta para quien?.

Aquel horrible ser que habita en ti llamado miedo.

  El miedo. ¿Qué es el miedo? si no más que un traidor amigo que te agarra y no te deja ser quien reamelnte quieres ser, quien realmente eres.
  Para muchos de nosotros la exlicación hacia este es la que dice que no es mas que un simple mecanismo de autodefensa que activa nuestra mente cuando vemos  o pensamos en algo que realmente nos disgusta, pero si lo pensais bien ¿nos defiende realmente el echo de estar atado a tus miedos? ¿o tal vez lo que realmente està haciendo es en la mayoría de los casos anularnos y hacer de nosotros mismos unos Y SIS?.
   Seguramente os estareis preguntando que que es una persona Y SI. Basicamente es un nombre que he dedicido poner yo a todos aquellos los cuales amarían hacer algo pero que tan solo por el mismo echo de que tienen miedo solo pueden limitarse a decir ¿Y SI hubiese hecho lo que deseaba en ese momento? tal vez estaría mejor... o tal vez no, pero ¿sabes que? esa persona jamás llegará a conocer realmente la respuesta a su pregunta debido a que en el momento que el/ella deseabá algo realmente no lo consiguió a causa de esa horrible sensación de fracaso y humillación que jamás llegó a ser más que una imaginaria senación creada por ese que nos sigue a todos lados, esperando el momento idóneo para salir a la luz y dejar ver nuestra peor versión de nosotros mismos, obligando a que la mejor se quede en las sombras y jamás acabe obteniendo el máximo de su potencial.
    Uno de los grandes tópicos mayormente conocidos a escala mundial y el cual se ha tenido en cuenta en más de una obras especialmente famosas es el "tempus fugit" y lo menciono debido a que el significado de este debe tenerse en cuenta en el momento que liberamos a aquel horrible ser que habita dentro de nosotros llamado miedo, debido a que ciertos deseos necesitan esfuerzo y dedicación y para ello el tiempo es esencial, a causa de que todo este trabajo que realizamos nunca será finalizado con dos o tres dias y mucho menos perfeccionado. Muchas veces para obtener el mejor resultado en lo que estamos haciendo lo cual es lo que realmente deseamos hacer, necesitamos una gran cantidad de tiempo y por ello, en el momento en el que sepas lo que realmente te agrada, con lo que realmente te sientes a gusto empieza a llevarlo a cabo de immediato, piensa que en cuanto antes te pongas mas tiempo tendras para perfeccionar y sacar brillo a lo que te apasiona.
  En el caso de que aún no sepas que es lo que te gusta no te estreses, todos en nuestro interior sabemos a la perfección cual es el momento del día en el que mas disfrutas haciendo algo, aún que sea el momento en el que cantas en la ducha fuerte y decidido, con esa vocecilla dentro de tu cabeza que te dice "eres el/a mejor cantante que existe, ni Beyoncé se encuentra a tu altura...por no ablar de Lady Gaga, esque te queda a años luz, porque eres el mejor". Simplemente debes darte cuenta de que eso el lo que realmente te hace feliz y llevarlo a cabo, acompañado de tu pequeña vocecita que te dice que eres el mejor, la cual cada día que pasa se va haciendo mas fuerte y acaba siendo el grito que todos oyen cuando te ven hacer lo que te gusta.
   Pero para ello no olvides que no todo es tan facil, habrá momentos de sudor, lágrimas, enfado contigo mismo y con el mundo en si, pero JAMÁS  debes dejar que en esos momentos se apodere de ti tu miedo, debes saber vencer-le y dejarle claro que simpemente tú eres el dueño de tu vida, simplemente tú y nadie más.

Link de la meva presentació sota: Màgia i bruixeria.

Aquí teniu el link d'una presentació a prezi sota la màgia i la bruixeria a l'època de Shakespeare: http://prezi.com/m4dypbwz6dt0/?utm_campaign=share&utm_medium=copy

Esper que vos agradi, fins aviat estimats lectors.

El misteriós món del Romanticisme. Una novel·la escrita per mi.

Bones estimats lectors i benvinguts a la meva nova entrada dintre de la qual m'agradia advertir-vos d'un petit canvi en cuant a la tematica i l'estil que solc seguir en aquest blog. I vos demanareu, que és això que farà tant diferent i especial aquesta nova entrada?, bé esper que això respongui a la vostra resposta.
Sense més dil·lació....la meva petita novel·la!!!


Feia fred, en aquella oscura carretera en mitad del vespre. Amb llarges pases en Dani, un jove adolescent de 17 anys, s'apresurava a la casa del seu oncle, tinguent, com a gran incentiu, en ment aquell deliciós plat de lasanya que la seva tieta Marga li havia advertit que havia deixat dintre del forn abans d'anar a veurer el seu programa preferit que donaven sempre els dijous a les 22:00 h. Despistat, mirant les seves petjades en el fang humit propi dels capvespres en aquell poble tan fred per les nits, però tan agradable durant els dies, no s'anedonà de que una nena de la seva mateixa edat sortia, de manera apresurada, de l'estancia on es trobava uns segons abans. Uns instants més tard  els destins d'aquells dos joves coincidiren, a la vegada que els seus cosos, donat a que la jove anava tan aviat que, apareguent de darrere, li donà una empenta al Dani, provocant que ell exclamàs exaltat "Ei, tu, rosseta, ves més en compte!". Tot seguit, vist que ella no s'immutava acelerà encara més el pas i l'hi donà un copet lleuger a l'espatlla. Això va fer que ella, tot seguit es giràr cap ell deixant anar les paraules "realmeent creus que m'importa?". Després d'aquelles paraules tornà a caminar allunyant-se del Dani, el qual havia quedat completament sorprés per la seva resposta, a la vegada que no podia avenir-se de que una nena tan guapa tengués uns ulls tan plens de ràbia i decepció.

Havien passat dues setmanes desde que Dani havia vist a aquella jove que li encollí el cor i li provocà que no pogués treure el seu bell rostre i els seus peculiars ulls, els qual contaven tant amb una sola mirada, del cap, quan de sopte, en sortir de clase decidí passar per el carrer per el que solia passar per anar cap a casa dels seus oncles, algo que no era habiatual, donat a que aquell dia tornava de fer un treball amb uns amics i la casa dels seus oncles li era més propera que la seva pròpia casa i decidí quedar-si a dormir. Ell cercà a aquella jove per tot, cada vegada que sentia una veu femenina rere seu, o quan sentia algú sortir de alguna casa, pensava que podia procedir de aquella preciosa al·lota, fins que pasà per davant del gran orfanat del carrer del seu poble, l'únic i el més gran que ell havia vist mai. Passant per allà sentigué una forta discusió procedent d'aquell lloc, el qual acabà amb la sortida d'una jove del edifici. LA jove.

Dani corrgué cap ella, la qual només en tocar-li l'espatlla es posà a plorar desesperadament recolzant el seu cap en el pit del jove. Després d'això, ell no volgué demanar-li rés del que li acabava de succeir, l'unic que se li ocorregué fou convidar-la a un batut de xocolata de la gelataria més propera.

Els dies següents foren ràpids i perfectes, tant que tenien un toc d'irreal. Cada horabaixa anaven a prendre un batut de xocolata i més tard partien a donar una volta pel poble, parlant de tonteries, tonteries que pareixia fer-lis feliços, fins que un dia Dani, completament intrigat li demanà que era el que li havia fet plorar d'aquella manera i per tant, la noia, la qual s'anomenava Carla, li contà una història, la seva història, o això creia en Dani. Dintre d'aquesta història ella comptava l'accident de cotxe dels seus pares, seguit de la seva estància en els diferents orfanats als quals li mandaren al llarg de la seva vida desde aquell tràgic fet que viví dintre de la seva familia i lo cruels que eren dintre d'aquests llocs amb ella. Li parlà de que necesitava sebrer unes dades per a ajudar-la a trobar l'estància de la seva germana, l'horfanat en el que es trobava. Dani, després d'escoltarla caigué en que el seu pare, el qual era el batle d'aquell poble, podria arribar a facilitar-li a ell l'arribada d'aquesta informació, així que li digué que no es preoucupàs, que ell ho consseguiria per ella, l'abraçà i li jurà que mai partiria de seu costat, que l'estimava i que faria el que fos per fer-la feliç, i ixí fou. Els següents dos anys foren increiblement feliços, dos joves enamorats, els quals se tenien l'un a l'alte,s'enreien de la vida de tal manera que els hi produïa una feliçitat increible, fins que un dia com qualsevol altre, Dani es trobà un paper a la porta de la seva casa. Aquesta havia estat arrossegada per terra per tal de que entràs a dintre de l'estància. El jove la llegí intrigat: aquesta deia el següent:

Estimat Dani, durant tot aquest temps m'has fet molt feliç, m'he arribat a sentir increiblement atreta per la teva manera de veurer la vida i sobretot de prenirtela de tan bon humor, però la meva misió aquí ha finalitzat. T'enrecordes d'aquell dia que ens vam veurer per primer pic? Estava trista, molt trista, donat a que el meu món acabava d'enderrocar-se, però no era per rés de cap germana ficticia que et vaig explicar. necesitava aquells documents per a trobar al meu vertader amor, el meu nuvii, el qual es trobava a una presó de Bulgaria . La gent d'aquell orfanat no me volia donar aquell tipus d'informació, però quan et vaig veurer a tu, sabent de qui eres fill vaig veurer una clara oportunitat per a aconsseguir el que cercava. El nom de la dona que et vaig demanar era el de la germana del meu estimat, la qual me donà certa informació que m'ajudà a mourer alguns fils per a que n'Enric (el meu estimat) sortís de la presó abans de lo provist.
No vull que creguis que no m'ha agradat estar amb tu, realment m'has arribat a fer feliç i no t'oblidaré mai, per totes les bones experiències que m'has fet viurer, les rialles i sobretot aquella meravellosa sensació que tenia quan me miraves, aquella que pareixia voler assegurar-me que quan em miraves no veies a l'horrible persona que realment som.

Esper que algun dia me puguis perdonar, no t'oblidaré mai. Fins sempre, Dani.

                                                                        Firmat: Carla.

El jove, poc després de lleguir allò, quasi li donà un atac de desesperació. El primer que va fer va ser correr cap a l'orfanat per a cercar-la. Quan entrà es tobà amb una dona major, amb cara de pocs amics, aseguda rere una taula, poc despres d'ahaver passat l'entrada. Allà demanà que si podien cridar a una tal Carla Gomez per a que sortís a rebre'l, mig convençut de que tot allò havia estat alguna broma pesada. Però la resposta d'aquella dona l'atacà més de nervis, ja que fou aquella que ell tant esperava no sentir: "No tenim a ningú que es nongui així que residesqui en aquest horfanat, estas segur de que era aquest el nom? noi, que estàs be?", poc després de sentir això Dani caigué desplomat al terra d'aquell lloc que, subitament, s'havia tornat una gran habitació que donava voltes a la vegada que encollia les seves parets.

Poques hores després es despertà al sofà de la casa dels seus oncles. S'aixecà d'un bot i partí d'allà sense dir rés a ningú.

Es trobava terriblement decepcionat, ella era la dona de la seva vida, ell estava segur, o no? de repent tots els seus records, tots els moments que havia viscut amb ella, tots aquells preciosos records, es tornaven escenes confuses dintre de les quals es trobaven mil pistes que ell havia ignorat completament sota el que estava duguent a terme la seva estimada. Realment l'havia mentit durant tot aquest temps? i si fou capaç de  menitr-li amb alguna cosa tan gran, li mentia cada vegada que li dia a l'orella "t'estim, més que a ningú i gràcies per ser tal i com ets"? en els vespres de fredor en els que s'acurrucaven junts en el llit, tapant-se i quedant-se dormits fins al matí següent sense que cap ell tingués el consentiment del seus pares? i, sobretot, el que no podia deixar de repetir-se a ell mateix era, com viuré amb tot aquest dolor, com podré?

Pocs dies després de estar capficat dintre d'aquell horrible pou oscur sense fons en el que cada pic era més petit el redol de llum que simbolitzava la sortida, decidí fer una excursió a la platja a la qual anava sempre que era petit amb els seus pares. Realment li encantava aquell lloc, no només pels records, sinó que allà es respirava un aire tan pur que et feia ganes no partir mai d'allà. Dani es llevà les sandalies, les deixà just devora de la seva bixicleta i començà a mullar els seus peus a l'aigua. Estava freda, bastant freda, però aquell fred comença a desapareixer quan l'aigua ja li arribava a les orelles. Era increible, mai s'havia fixat de la varietat de peixos que havia en aquelles platges en les que sempre havia estat però mai s'havia adonat. El peix manta, que curiós que és, va ser una bona imatge per emportar-se en els seus records, fos on fos que bucejàs per sempre més.

I derrepent...LA IL·LUSTRACIÓ!!!!

Bones estimats lectors, i benvinguts a la meva nova entrada dintre de la qual avui vos parlaré sota que fou aquest moviment que actualment denominam Il·lustració i sota el per qué deixà una petjadatan profunda a la nostra història.

• Què ès l'Il·lustració?

Aquest moviment, produït en el trancurs de temps que abarca el segle XVIII, està format per una nova generació d'estudiants i gent amb gran capital humà que investigà i extragué certes idees les quals, a dia d'avui, sense elles no haguessim obtingut ni la mitat d'avanços dels que podem disfrutar amb una gran comoditat.

Aquesta nova època al llarg del tamps també fou coneguda pel nom "segle de les llums".

• Avanços científics:

Moltes persones que es dedicaven a aquesta profeció la qual es cenyia a la recesrca de nous aconteixements que anteriorment la humanitat ignorava i que, per tant, podia portar canvis a la societat en diversos àmbits, es reuniren en universitats.

El fruit d'aquestes reunions foren diversos aconteixements com l'aparició de les matemàtiques, grans èxits dintre el món de la física, l'astronomia i la química.

Alguns d'aquests personatges que ajudaren al descobriments dels anteriors aconteixements foren: Newton, Linneu, Lamark, Pierre Simon Laplace, Charles Agustin de Coulomb, René Descartes i Benjamin Franklin, entre altres.

• Avanços culturals:

En quant a n'aquest tipus d'avanços trobam certs canvin en quant al moviment artístic, especialment dintre de les pimtures. En aquestes es donava una gran importància a la natura amb escenes de pastors i deixava veurer l'actitud optimista dels autors d'aquestes mitjançant allò que solien representar les pintures.

Tornaren a adornar les seves obres exesivament, inclús més que a l'època del Barroc. Aquest nou estil s'anomenà Rococó.

Una altra temàtica molt comuna llunyana a l'idealització del paisatge fou la representació dels nous avanços científics a través de figures dugent a terme l'acció de estar estodiant. Solíen il·luminar allò que volien que resaltàs a l'obra amb el fi de aportar-li a aquell objecte o persona l'importància que ells creien que es mereixia.

Alguns exemples d'aquest tipus d'obra són:

Aquesta obra s'anomena "Elements de la filosofia de Newton". Com podreu observar, l'autor d'aquesta pintura cerca il·lustrar el moment en que l'estudiós fa un important descobriment científic, a través de certes figures amb una gran aureola celestial, els quals desvien un reig celestial cap al cap del protagonista volguent donar a entendrer l'importància del descobriment d'aquest.

Aquesta altre perteneix als viatges de Gulliver, una gran obra pròpia d'aquesta època gràcias a la diiferent tematica la qual s'allunya de tot allò que havien vist fins el moment.


Estimats lectors, aqui finalitza la meva entrada, vos esper a les meves pròximes publicacions amb els braços oberts. Fins a la pròxima.

Les bruixes i la màgia al llarg de l'història

 Bones estimats lectors i benvinguts a la meva nova entrada dintre de la qual vos parlaré de la màgia i la bruixeria al llag de l'història, amb anècdotes, videos, il·lustrtacions i tot tipus d'informació sota aquestes la qual he pogut anar recopilant.

Per a començar m'agradaria aclarar la gran importancia que se li ha donat al llarg del temps a totes aquestes històries i fets sota la bruixeria i, si que és cert que podem dir que sota aquesta es tenen dos tipus de records: uns que s'atraquen a la fascinació i d'altres que s'aproximen més al terror.

Molts d'escriptors afirmen que aquelles dònes a les quals sels hi donava el nom de bruixes eren aquelles a les que acodia el poble en cas de necessitats de cura, tant físiques com sentimentals, donat a que aquestes experimentaven amb les plantes i aconseguien uns brevatges capaços de ser usats com a receptes mèdiques.

 Molts de nosaltres quan ens parles de les bruixes ens ve al cap l'època de l'Edat Mitjana, donat a que el segle XV fou una de les èpoques dintre de la qual més persones foren executades per ser considerades bruixes. A més, es calcula aproximadament que la xifra de pesones ajusticiades per aquest fet és d'uns 100.000 éssers , encara que, per molt que Espanya tengui la fama de ser el lloc que més cremà i torturà persones amb aquest context gràcies a la Santa Inquisició, això no són més que xerremeques, ja que es calcula que, aproximadament, a Alemanya unes 40.000 persones moriren executades per aquestes causes.

El que us volia senyalar és que aquests éssers que anomenam bruixos no venen d'aquesta època, sinó que tot començà molt de temps arrere, més concretament a la prehistòria. Aquest fet es dona a causa de que, abans que existigués cap tipus de religió els homes adoravem tot alló que ens aportava un bé comú, com ara el sòl, la terra, l'aigua, el sexe... a més de que es creia que dintre de les persones hi habitava un ànima, el qual es classificava en dos tipus: bones o malvades. A més, ja existia aquest temor per la mort, així que començaren a creurer amb el més enllà, amb deus i amb el culte cap a aquests.

A Egipte la màgia era considerada vàlida a través de les paraules i els sons. Es conta que el Faraó tenia un poder màgic procedent del Déu Horus, fill de Osiris.

Dios Horus, fill de Osiris                                                                           Dios Osiris, pare de Horus

 Faraó d'Egipte

A Grècia es duia a terme el " Misteriós Eleusinos", lo que consistia amb l'adoració de deeses agrícoles.

• Alguns autors parlen sota les bruixes:

Els autors com ara Ovidi, Horaci o Teòcrit ens parlen d'aquestes éssers màgics a través de la figura de fetilleres malèfiques, donat a que són capaços de transformar-se en animals, volen per les nits i practiquen màgia dolenta que tant solls serveix per al seu propi profit o per contractes.

aquestes adoraven a deeses com a Hécate (deesa de les terres salvatges i dels parts), Selene (deesa lunar) i Diana (protectora de la natura).

                            Teòcrit








           
Horace                                                                                                                       Ovidi

Que entenem per màgia malèfica?

La màgia malèfica o màgia negra és aquella que provoca, a través dels seus maleficis i conjuris, mals als altres, ja que ajuda a l'aparició d''enfermetats, d'infortunis i milers de problemes perjudicials per a les demés persones.

• La bruixeria a la Biblia

A  l'Éxode de l'Antic Testament s'esmenta la bruixeria aclarant que deu ser prohibida i que, per tant, tot aquell que la practiqui serà castigat amb la mort (la qual causaven mitjançant tortures severes).

Dintre de la Biblia mateixa es parla de la necromancia o l'invocació als morts.

Amb això el que podem observar és que la Iglesia acceptava la persecució i execució de persones amb el pretext de acusar-les de bruixeria. Això ocorregué molt abans de l'Edad Mitjana.

Sota l'any 959 el rey Edgar

Aqui vos deix un link en el qual prodreu observar un fragment del programa de "Cuarto Milenio" en el qual i ha una dòna especialitzada en el tema del qual avui vos estic parlant juntament amb el presentador :https://www.youtube.com/watch?v=Me-0UoGSOQM

I fins aqui la meva entrada d'avui, esper que vos hagi omplit de coneixement i fins la pròxima entrada.

         

Tot alló que sabem de la vida de William Shakespeare

Bones estimats lectors i benvinguts a la meva nova entrada dintre de la qual he decidit parlar-vos de William Shakespeare, un gran poeta, escriptor d'obres teatrals i actor, propi del S.XV, el qual marcà  un abans i després gràcies de les seves obres literàries donat a la gran perfecció d'aquestes que ell mateix creà. Encara que, no es pot dir que aquest home pertenesqui a cap època en concret, donat a qué, en comparació amb altres grans escriptors i molt reconeguts durant el pas del temps, com ara Dante, Miguel de Cervantes, Charles Dickens, etc, les seves obres han estat i són molt més representades i llegides que les de qualsevol escriptor anteriorment esmentat. Per tant podem dir que aquest gran poeta, dramaturg i actor és un home que perteneix a la eternitat.

Abans de començar amb aquest escrit volia aclarar-vos que l'informació d'aquest perssonatge és molt escasa i que la majoria de dades o fets de la seva vida que vos contaré avui formen, en certa manera, part d'algunes hipòtesis plantejades per els historiadors que estudiaren aquest personatge històric.

 Una d'aquestes hipotesis també és la de el rostre de Shakespeare, el qual es creu que era similar a aquest:

Es diu que nesqué el 23 d'Abril de 1564, dintre d'una zona rural on el nombre de la població no superava als 1000 habitants, anomenada Stratford-upon-Able.
Shakespeare fou el tercé fill de 8 germans.
Es diu que estudià a la seva infància dintre de l'escola anomenada "Grammar School", encara que no es sap molt sobre aquesta etapa de la seva vida, encara que si cal destacar que allà se n'adonà de lea seva afició per escriurer.
Als 15 anys deixà l'escola donat a problemes dels seu pare, podria ser que aquests estiguessin relacionats amb dificultats econòmiques o a causa de la seva tormentosa carrera política. 
En tenir 18 anys es casà amb Anne Hathaway, una dona de 26 anys, és a dir, molt més major que ell, amb la qual tingué tres fills. Aquests eren dues nines , anomenades Susana i Judith i un nin, bessò de la darrera nina esmentada, anomenat Hamnet. El nin morí als onze anys. Es creu que la seva obra Hamlet rep aquest nom en memòria del seu fill difunt.
Dintre de l'època en la qual ell vivia hi havia moltes enfermetats i plagues donat a la falta d'higiene i la mala alimentació d'aquells temps, ja que, no hi havia clavagueram ni vàters per a poder fer les seves necessitats( l'única perssona que si en tenia era la reina o el rei) i donat a això les perssones es veien obligades a llançar els seus excrements per la finestra, deixant-los així en mig ddel carrer i com anteriorment he dit, aquests excrements no es ficaven dins clavagerams per que no n'hi havia. Per tant totes aquestes muntanyes de defecacións acabaven dintre del mar, aigua de la qual bevien, es rentaven, cuinaven, es dutxaven, etc. Tot ixò també atragué a animals portadors de grans enfermetats, com ara les rates. Encara que hi hagués tot això Shakespeare no caigué malalt però la majoría de la població si, be, encara que d'aquest tema tenc penssat parlar-vos dintre d'una altre entrada.

Uns anys després partí cap a Londres sense la seva dòna i començà a dur a terme la seva vida com a dramaturg, encara que ell fos poeta però això no li servís de molt donat a que en aquell temps el que estava de moda era anar al teatre, donat a que era un lloc d'entreteniment i d'esbarjo al qual acodien tot tipus de persones de qualsevol estament social, encara que els més rics mantinguessin la seva identitat en secret cobrint els seus rostres samb màsqueres i seguent-se en els seients més alts que hi havia en el teatre per a que el poble no els reconegués.
Treballà sobretot en el teatre de "The Globe" tant com escriptor d'obres com d'actor.
Es diu que en realitat les obres no eren escrites per ell i que ell tant sols era un actor, però( baix el meu punt de vista) això tant sols es diu perque una persona que fa al llarg de la seva vida un treball de

tant de mèrit quasi de manera increible nosaltres mateixos cercam una "escusa" per a llevar-nos de sota l'idea de que un sol home dugués a terme unes obres tant magnifiques. Així que podriem dir que William Shakespeare és un exemple de superació del èsser humà.


El que li ocorregué a aquest perssonatge entre els anys 1585 i 1592 és un gran misteri, encara que hi ha certes hipòtesis que apoien l'idea de que fugia de la policia a causa de que habia arribat a cometre cert delites, un d'ells el robatori. Aquestes hipòtesis afirmen que durant aquest temps pogué amagar-se baix el paper de professor, encara que no són més que suposicions.

I fins aquí la meva entrada d'avui, esper que hageu disfrutat de la vostra lectura i hagueu aprés coses noves. Gràcies i ens veim a la meva pròcsima entrada.

El gran canvi que suposà el RENEIXEMENT

Bones estimats lectors, i benvinguts a la meva nova entrada dintre de la qual vos vinc a parlar sota:

• Que és el reneixement?
• Quins canvis suposà l'entrada dintre d'aquesta nova època?
• Quins són els autors i les peçes més destacades d'aquesta època

A continuacció vos contestaré a les anteriors preguntes així que esper que disfruteu de la lectura.

Que és el Reneixement?

El Reneixement fou una nova època que s'inicià en el segle XV, segle XVI a Espanya. Aquesta sorgigué just després de l'Edat Mitjana, època de la qual es troba anteriorment l'Antiguitat.
Aquesta època consisteix en un gran canvi de mentalitat en molts aspectes, els quals es veuen reflectits dintre d'alguns llibres com el "Cançoner" de Petrarca (entre altres), o pintures com ara la de"L'home de Virtruvi" de Leonardo Da Vinci, tema dels qual profunditzaré més envant.
Tot això actualment ho coneixem com al famós Segle d'Or.

Quins canvis suposà l'entrada dintre d'aquesta nova època?

Anteriorment, a l'època de l'Edat Mitjana podiem observar com es donava una increible importància a Déu, el qual es dibuixava i simbolizava com a un èsser molt superior als homes. Aquest fet solia estar representat a través de la figura del "Pantocrator", el qual solia dibuixar-se amb el pensament de que Déu era la figura més sagrada i admirable, de la qual ens trobavem continuament en una posició inferior. També era molt frequent col·locar-li moltes prendes a sota donat a que el cos de Crist era una figgura molt allunyada de lo sexual, per tant no tenia la necessitat de mostrar cap altre part del seu cos que no fossin les mans per a beneïr i aguantar la Biblia, el cap per a mostrar el seu rostre i els seus peus, els quals mostraven les marques causades per la seva crucificció.

En quant a les esglesies aquestes eren fosques, amb poc llum, a la vegada que donava la sensació de que no hi havia molt d'espai per a aquelles persones que volguessin acodir a missa.

Canviam un poc la temàtica religiossa per a passar a parlar sota la literatura sense deixar de referir-nos de la mateixa època, la qual és l'Edat Mitjana.

Dintre de la literatura veim que predominen obres les quals tenen temàtiques cavalleresques, lligades amb l'amor cortés i la lluita per la patria, l'honor i l'amor d'alguna bella dama. Grans exemples d'aquestes novel·les caballeresques són "Tirant lo Blanc", "Llibre de Cavalleries" entre altres.

 









En canvi, una sèrie d'aconteixements que suposaven un canvi de pensament amb tot lo anteriormentcomentat suposà l'inici d'una nova època històrica anomenada Reneixement, dintre de la qual  podem veurer fets revolucionaris com ara:
La figura divina de Déu es començà a representar mitjançant pintures que l'atracaven més a l'èsser humà, donant-li així un paper menys diví el qual representava la superioritat d'aquest sota tota la resta d'espècies d'èssers vius. Un clar exemple d'aquesta humanització de Déu és la pintura anomenada "La creació d'Adam" feta per Miquel Angel sota l'any 1511. En aquesta podem veurer com Déu està vestit amb una prenda rosa, a diferència del Pantocrator de l'Edat Mitjana, el qual estava completament vestit menys a les mans, els peus i la cara, a més d'usar per a aquesta roba uns colors completament vius, cosa que en aquesta pintura no podem veurer donat a que els colors usats són més clars i calmats. A més, la figura de Dés es troba tocant casi la mà d'Adam, home el qual fou el primer home de la terra  segons la Biblia, això podria significar, a part de la proximitat de Déu amb l'home, el cordó umbilical del qual "neix" l'home i el qual està recentment teat igual que un nadó just després de neixer. Tot això del cordó umbilical no deixa de simbolitzar la proximitat d'aquesta figura divina amb l'home, cosa que en l'Edat Mitjana no ocorria mai donat a que sempre es representava a la figura de Crist  més gran i adalt de les figures que representaven als èssers humans.

Aprofit aquest canvi en qualnt a l'aproximació a l'èsser humà per a parlar-vos sota ell gran avanç en quant al cos humà i el seu funcionament i, consecuentment, la medicina per a tratar de curar enfermetats que, anteriorment, resultaven mortals encara que actualment siguin les enfermetats de menys importància per a nosaltres gràcies a la facilitat per a tratar-les, com ara un senzill custipat.

Un dels documents que tracatà aquest tema del cos humà fou la pintura de "l'Home de Vitruvi".

 

En quant les estructures de les iglesies canviaren en complet en quant a il·luminació i espai.

 I finalment, un dels altres canvis que foren més visibles es troben en els llibres, donat a que es deixà de tractar tant la temàtica caballeresca per a parla més de l'humanització i, inclús, per a arribar a fer una burla de aquest tipus e llibre de cavalleries com es veu present en el llibre de "Don Quijote" escrit per Miguel de Cervantes, on Francisco Quijano que és el protagonista de la trama embogeix gràcies a aquest tipus de llibres de cavallers i damiseles i acaba visuent moltes aventures gràcies a les seves boges idees cavalleresques. finalment podem veurer com aquest perssonatge s'enadona de la bogeria dels seus actes i torna en si, encara que això li ocor després d'haver viscut mil històries que a la llarga no han ajudat a la seva reputació ni a la seva salut, ni fisica ni mental.

 I fins aquí la meva entrada sota els canvis que suposà el Reneixement.

Gràcies per el vostre temps i fins una altre.

Final alternatiu Antigona

Bones, estimats lectors, i benvinguts a la meva nova entrada, dintre de la que tenc pensat parlar-vos d'un teme sota el qual, la majoria de persones que hagin llegit l'obra Atigona de Sòfocles s'hauran plantejat mil i una pregunta a la vegada que hauràn intentat cercar-li mil i una resposta plantejant-se

moltissimes hipòtesis de les quals venc a parlar-vos jo desde el punt de vista de la meva experiència pròpia. I la pregunta de la que tant rebombori estic fent és...

I Ismene?

Abans de tot voldria aclarar que l'obra Antigona és una de les edicions perteneixents a la trilogia de Sòfocles formada per "Edip Rei","Edipo en Colono" i "Antigona". Dintre d'aquesta darrera peça es mostren les conseqüencies de tot l'ocorregut anteriorment a les altres dues obres, com ara per exemple la repercusió de la maledicció dels Labdàcides als fills d'Èdip Rei per molt que aquests es resistissen al seu final tràgic, el càstig de Creont per prendrer unes males decicions, etc.

Un pic dit això vos parlaré d'aquest perssonatge, us diré la meva hispòtesis sota la solució a la pregunta que anteriorment us he plantejat i les raons d'aquestes.
A l'obra Antígona es troben una sèrie de personatges els quals són, principalment, Antígona, Polinices, Eteocles, Ismene, Creont i Hemon.
La trama que transcor amb aquests és tan tragica que tant sols a Sòfocles se l'hi hagués pogut ocorrer similar desenllaç de l'història.
En aquesta Etèocles i polinices, els quals són germans a la vegada que fills d'Èdip i Iocasta, lluiten fins a la mort per a aconssegguir el tro del que el seu pare els deixà a càrreg poc després del seu exili. Un pic morts Creont, el seu oncle, manà enterrar a l'unic que si aconsseguí regnar durant un any, el qual era Etèocles, el major, i obligà a mantenir el cos de Polinices sense enterrar per a que les aus carronyeres poguessin devorar el seu cos, a la vegada que aquests mai pogués accedir al cel.
Antígona s'hi mostrà tan en desacord que, malgrat les amenaces del seu propi oncle, les quals avisaven d'un gran càstig a aquell que s'atrevís a enterrar sense el seu consentiment a Polinices, acabà per prendrer la decició de enterrar-lo ella mateixa.
Abans de dur a terme el seu plà demanà ajuda a la seva germana Ismene, la qual es mostrà reacia a donar cap mena d'ajuda a causa de la por de ser castigada i que després de la seva mort, al igual que el seu germà, no repigués cap mena de sepultura, la qual trobaven imprescindible en aquell tems per a poder fer possible i més fàcil el seu pas cap al més enllà.
Donat a les circumstàncies, Antígona actuà sola i, com s'havia advertit, sofrigué unes conseqüències, un altre pic sola.
Un pic Antígona es trobava exiliada a una cova apartada del món exterior, Ismene tingué un canvi de mentalitat, la qual deixava clar el seu descontent cap a la manera de regnar del seu oncle.
Després d'aquesta metamorfòsi del seu propi pensament he arribat a pensar en dues possibles teories sota el final d'aquest perssonatge.

1. La primera de totes  es basa en la mancança de informació que, encara que Sòfocles l'escrigués, aquest fragment de l'història es desenganxàs del llibre original i les fulles dintre de les quals es trobava l'història del seu final.
2. I la segona opció possible seria que Sòfocles ens deixàs aquest incògnit obert per a que la seva obra, a part del gran e impactant succés dels fets d'aquesta història, ens deixàs pensantius i ens fes rumiar durant molt de temps sota els possibles finals d'aquest perssonatge, amb l'intenció d'aconsseguir passar a l'història amb les seves obres i ser recordat moltíssim de temps més envant.

Dintre d'aquestes dues possibilitats, donat a que, fos l'una o fos l'altre igualment no tenim cap tipus de solució davant la pregunta que anteriorment vos he plantejat, he creat jo mateixa el meu propi final alternatiu, el qual consta de dues ideees:

• Ismene finalment acceptà el destí tràgic del seu germà i volgué ajudar a la seva germana Antígona a enterrar el cos de Polinices, però en sebrer que la seva germana  havia estat exiliada volgué anar a rescatar-la. Però en arribar a la cova dintre de la qual havia estat obligada a viurer l'exiliada, trobà el cos difunt de la seva germana, juntament amb el del seu futur marit Hèmon, fill de Creont, amb el qual no es pogué casar mai en vida donat a que un pic que Antígona s'havia llevat la vida Hèmon, donat a que no podia suportar una vida sense ella, també ho fé. Després de trobar-se amb tal tràgica escena Ismene acceptà el seu destí cruel i marcat per a la maledicció dels Labdàcides i, per tant, es llevà la vida devora dels dos cosos d'aquells èssers que ella tant apreciava.

• Ismene, en trobar-se amb aquella escena tan grotesca de la seva germana i el seu amant, decidí paritr de la ciutat. Encara que, donat al seu canvi d'actitud, anys més tard tornà a la ciutat de Tebes a plantar-li cara al seu oncle i fer-se amb la corona, donat a que el poble reclamava que Creont sortigués del poder, a la vegada que demostrà que la dòna, igual que l'home, es capaç de governar perfectament una ciutat.

De les dues ideees la primera és la que em sona més coerent, donat a que si Ismene no li ocorregués res dolent significaria que la maledicció dels Labdàcides no ha funcionat amb ella i com anteriorment haviem vist a obres com a les de Èdip Rei les prediccions dels oracles sempre es compleixen, però mai n'està de més per romprer amb lo impossible i arribar a crear-te un gran destí que, a la vegada, canvii i revolucioni tot el teu propi entorn.

I fins aquí la meva entrada d'avui, esper que us hagui agradat i ens tornarem a trobar a la meva pròxima entrada.

la divina comedia

Bones, estimats lectors, i benvings a la meva nova entrada dintre de la qual vos parlaré sota la explendorosa divina comèdia, basant-me en el model trobadoresc del segle XII a Bolonya i Florència.

Com anteriorment vos he esmentat, "La Divina Comedia" esdevingué a Bolonya i a Florència  sota el segle XII per l'escriptor anomenat Dante Alighieri, un poeta italià principalment conegut per a aquesta obra, la qual està considerada una de les obres cumbres de la literatura universal la qual tracta sota el tema de la transició del pensament medieval renancentista.

El mateix escriptor Dante va caracteritzar la seva obra com a una comèdia, donat a que, com el final era feliç, no podia anomenar-lo tragèdia.

En quant a la seva estructura mètrica, creà estrofes a partir de tres versos endecasilabs.

Aquest dividia l'obra en càntiques. Cada una de les càntiques compta amb trenta-i-tres cants, els quals un d'ells era el cant que es solia posar per a iniciar la càntica. Així que, en total, l'obra de Dante conté uns cent cants.

En Quant al tema d'aquesta extensa obra és un recorregut que duu a terme el protagonista d'aquesta trama, a través de l'infern el purgatòri i el paradís. L'escriptor usa la seva pp`ropia perssona com a perssonatge prinipal, el qual es troba en una selva amb Virgili, home que Dante admirava, i l'acompanyà primer de tot a donar una volta per l'infern, lloc dintre del qual es troben amb diferents perssonatges històrics com ara per exemple Sócrates, Cleopatra i Judes entre altres. Després d'això arribaren al purgatori, on les ànimes es purifiquen per a poder arribar a accedir al paradís. Poc després d'això intervé un perssonatge femení anomenat beatriz, dòna de la qual dante havia estat enamorat pero, tràgicament, aquesta morí. Virgili entrega a Dante a Beatriz, la qual l'acompanya per la seva ruta dintre del paradís. Després de tot això dante torna a la terra.

Trobada de Dante amb Virgili en el bosc.

Dante amb Virgili a l'infern.

El purgatori segons Dante.

Dante amb Beatriz al paradís.

Dintre d'aquesta gran obra es toba el "dolce stil novo" paraules les quals signifiquen concretament "el dolç estil nou". La seva temàtica te un esperit religiós, encara que aquest es troba ja en els límits de l'heterodòxia, lo qual significa l'aportació del seu desacort amb les  normes pràctiques tradicionals, en aquest cas referint-se a lo religiós.

Dintre d'aquest podem trobar una base de la qual parteix desde el model trobadoresc, i deim això donat a que podem veurer la figura del gilós, el qual sol estar casat amb una dama (midons) la qual està enamorada corresponent-ment amb un altre home (trobador), per tant és un amor prohibit, el qual tant sols pot desmostrar-se carnarmelnt per la nit i sempre acaben la bella vetllada despedint-se a l'alba, de alla al nom d'aquestes composicion el qual és "l'Alba".

Tot aquest teme anteriorment esmentat neix de:

1.  la poesia estil novista: este estilo cultiva lo exotic i sensual influenciats per dos altres  estils diferents coneguts com a  simbolisme i parnasianisme.
2. la nova mentalitat: Això es basa en el canvi de mentalitat que es veu reflectat en el terme religiós.
3. el tema central és l'amor: com ara podem veurer en la part de l a trama on es presenta el personatge de Beatriz, la difunta amada per Dante.
4. la midons  es veu reflectada com a la figura d'una dòna verge.

I fins aquí aaarriba la meva entrada d'avui, esper que hageu disfrutat de la vostra lectura i vos esper a la meva pròxima entrada.

Matèria de Gran Bretanya

Bones, estimats lectors i benvinguts a la meva nova entrada sota la gràn i mítica història de Bretanya, plegada de llegendes increibles on hi formen part cavallers aventurats, donzelles bellíssimes, amor i, sobretot, màgia. Encanteris, pactes a causa de aquests, macs i molts més elements relacionats amb aquest món replet d'un ambient fantàstic.

Aquesta matèria de la qual vos vull parlar avui transcor una franja de temps que passa desdde el segle V fins al XV. Dintre d'aquests segles trobam l'època obscura. Al seu inici el que trobam és la caiguda de l'Imperi Romà a Occident.
En arribar al segle XII el cavaller que es narrava dintre de les obres literaries que s'havien donat lloc fins aquell moment sofrigué un gran canvi. A diferència de lo groller que era en un inici la figura del cavaller a partir de segle V, cap al segle XII passà a representar a la figura d'un home noble,culte, ben plantat i moltes més caracteristiques d'aquest que només afevorien la seva perssona de cara a la demés gent del món, ja fossin reis, figures eclesiàstiques o inclús davant el poble.

I aquesta etapa concluí amb el Reneixement en el segle XV, o morirà tot lo medieval per s començar a agafar-li més importància al cos humà i a la sensibilitat.
Durant tot aquest llarg període de temps que caracterítza la matèria de Gran Bretanya, iniciada al S.V i finalitzada en el S.XV podem trobar certes característiques que ens ajuden a definir aquesta etapa , com ara el teocentrisme; la societat estamental; l'esperança de vida curta a causa de la manca d'higiene, la pobresa, la falta de recursos mèdics i el consol cristià; i finalment l'art romànic, on 'hi destaquen les esglesies fosques i feixugues.

• L'obra del rei Artur

   

Aquesta fou una de les obres més famoses dintre d'aquesta època. La llegenda sorgí a partir d'un llibre que es publicà en el segle V, dintre del llibre "els reis de Britania". Tan gran fou l'impacte d'aquesta creació que fins que acabà aquesta etapa molts diferents perssonatges escrigueren aquesta

exemplar fent petites transformacions que anaren reformant l'història amb el transcurs del temps.

Aquesta obra narrava l'història del rei de Cornualles, el qual estava casat amb una dama anomenada

Ingraine. El seu marit l'amava molt pero aquest amor no li era correspost donat a que Ingraine estava enamorada de Uther Pendragon, el qual també sentia el mateix poderós amor cap a aquesta.Un cop el rei de Cornualles s'adonà de la relació d'amants que portaven entre mans aquests dos s'enportà a la seva esposa a la torre de Tintagel, lloc dintre del qual la tancà per a així prohibir que els dos estimats poguessin tornar a veurer-se mai. El rei dugué a terme aquesta acció donat a que ell es penssava que així si els dos enamorats no es veien mai s'oblidarien l'un de l'altre i deixarien d'estimar-se, però resultà provocà 

Marc de Cornualles                 la reacció completament contrària a la que aquest s'esperava.

Uther Pendragon, desesperat per a tornar a veurer a la seva estimada, deman``a ajuda a un mag el qual tenia com a nom Merlí. L'enamorat li demanà al mag que l'ajudàs a adintrar-se dontre de la torre

de Tintagel per a poder estar amb la seva estimada, i aquest li ho concedí, però a canvi li demanà un alguna cosa a canvi.

Finalment, Merlí li donà les apariències a Uther Pendragon del rei de Cornualles, i aconsseguí tornar a veurer a Ingraine, trobada de la qual nesqué Artur.

Merlí es quedà amb el nadó com a ofrena per a la seva ajuda i el seu encanteri i així ocorregué.Merlí educà a l'infant amb tots els coneixements nessessaris per a que un dia pogués arribar a ser un bon rei de Camelot, donat a que aquest estva destinat a ser-ho.Un dia, quan Artur tenia 14 anys, Merlí i ell foren fins a Londres, lloc on es trobava una espasa clavada en una gran roca pesada. Es deia que qui aconsseguia extreurer l'espassa d'aquella pedra seria

 

     Uther Pendragon 

el futur rei de Camelot, però ningú era capaç de treurer l'expasa del lloc on es trobava clavada, fins que arribà Artur, el qual, siguent tan petit, aconsseguí extreurer l'espasa quasi sense cap esforç i fou proclamat rei.

Més envant apareix la figura de Viviana, també coneguda per "la dama del llac", la qual vivia en el bosc de Bronceliade.

     

Bosc de Bronceliade

Merlí s'enamorà bojament d'ella, i quan ell li demanà l'espasa d'Escalibur i ella li proposà que Merlí li ensenyat tot tipus de conjur que ell pogués arribar a sebrer, aquest cedigué enantat.
Amb aquesta espasa Artur arribà a formar par dels cavallers de la taula rodona.

Mes envant aquesta obra rebigué grans retocs de la mà de Chrétien de Troyes, sota l'any 1170, traduí l'obra de llatí a francés i l'hi anyadí un toc un poc més eclesiastic.

alguns dels exemples d'això és el canvi de nombre de cavallers de la taula rodona, el qual passaren a ser de 7 a 12 com els 12 apòstols de Jesucrist, o l'aparició del "sant greal" taça desde la qual Jesucrist begué vi dintre del seu derrer 12 12 cavallers dee la taula rodona                                              sopà.

                                                                                                                Sant greal

                     
Tot el que ocorregué després d'aconsseguir l'espasa d'Escalibur gràcies a Viviana, la dama del llac, es veu en aques video => https://www.youtube.com/watch?v=vIzg4x4jCZ0

Alguns segles després es publicà el llibre de "la mort del rei Artur". Dintre d'aquesta obra es veu com Viviana, juntament amb el mac Merlí, s'enporten el cadaver de n'Artur cap a l'illa de Tintagel, on diuen que en algún moment de l'història aquest recobrarà el sentit i tornarà a la vida. Així que podem dir que aquest rei queda un poc dintre de la llegenda, encara que molts historiadors estan estodiant on, possiblement, podria caurer la ciutat de Camelot, el bosc on vivia Viviana, l'illa on es troben els restes de n'artur, etc.

Estimats lectors, esper que hagueu disfrutat de la vostra lectura i ens veim a la meva pròxima entrada.                                                                 

Tot sota el Petrarquisme

Bones, estimats lectors, avui  vos vinc  parlar sota el Petrarquisme.

Aquest és un estil creat per  el gran poeta líric Francisco Petrarca.

Aquest home nesqué a Itàlia a l'any  1304 i morí a l'any 1374. Dedicà la seva vida a la poesia i la humanització. Aquest era italià, encara que dintre de la seva infantesa va residir durant uns anys a duverses ciiutats de frança i itàlia. Aquest canvi tan freqüent de llar es va donar lloc gràcies a la gran persecució que sofria el pare d'aquest per part dels polítics del moment.
Petrarca va arribar a obtenir certs estudis encara que mai va arribar a graduar-se.
Gràcies al seu Cançoner hem pogut arribar a sebrer que aquests, sota l'any 1327, va coneeixer a una jove anomenada Laura de la qual es va enamorar profundament. Molts historiadors que van possar en marxa la reserca d'aquesta dòna van fracasar dintre de l'intent, donat a que mai varen arribar a sebrer res d'aquesta. Molts inclus han arriibat a penssar que aquesta tal Laura mai existigué i només fou un invent de Petrarca per a tenir alguna inspiració en els seus jocs literaris. Altres historiadors tenen l'hipòtesis de que aquesta dòna era una al·lota casada.
Si es cert que Francesc va mantenir relacions amb dues dones diferents de les quals no se sap el nom, i d'on sorguigueren els seus dos fills Giovanni i Francesca.
Més envant, capa l'any 1333 es va convertir en cardenal, cosa que el dugué a viatjar per difernts països europeus creant així una nova obra que recollia idiomes antics que havia anat trobant pels països per on viatjà anomenada "Pro archia".

• Les seves obres es poden dividir en dos grups:

                          "Àfrica"                        "De viris illustribus"              "Secretum"

1. Obres en llatí: Dintre d'aquestes Petrarca explicava les seves aspiracions a la fama mentres era viu. Aquests tipus d'obra fou el que li donà més èxit dintre de la seva carrera literària. Alguns dels exemples més destacats foren l'obra de'hexàmetres "d'Àfrica" llibre el qual deixà innacabat, les dotze èglogues de "Bucolicum carmen" o la sèrie de biografies de perssonatges clàssics anomenat "De viris illustribus". Finalment creà una obra dintre de la qual mostra les seves inquietuds espirituals a través d'un diàleg amb Agustín recollit dintre del llibre de "Secretum".
2.  Obres en lenguatge vulgar:auest tipus d'obra li donaren la fama després de la seva mort, amb
   
   obres com el "Cançoner." La primera part de la seva obra dona a veurer la sensualitat i el torment apassionat del poeta. Quan aquests parlava d'amor solia referir-se a l'amor espiritual que sentia.

Estimats lectors esper que hageu disfrutat la vostra lectura i ens veim a la meva pròxima entrada, gracies per el vostre temps.