Final alternatiu Antigona

Bones, estimats lectors, i benvinguts a la meva nova entrada, dintre de la que tenc pensat parlar-vos d'un teme sota el qual, la majoria de persones que hagin llegit l'obra Atigona de Sòfocles s'hauran plantejat mil i una pregunta a la vegada que hauràn intentat cercar-li mil i una resposta plantejant-se

moltissimes hipòtesis de les quals venc a parlar-vos jo desde el punt de vista de la meva experiència pròpia. I la pregunta de la que tant rebombori estic fent és...

I Ismene?

Abans de tot voldria aclarar que l'obra Antigona és una de les edicions perteneixents a la trilogia de Sòfocles formada per "Edip Rei","Edipo en Colono" i "Antigona". Dintre d'aquesta darrera peça es mostren les conseqüencies de tot l'ocorregut anteriorment a les altres dues obres, com ara per exemple la repercusió de la maledicció dels Labdàcides als fills d'Èdip Rei per molt que aquests es resistissen al seu final tràgic, el càstig de Creont per prendrer unes males decicions, etc.

Un pic dit això vos parlaré d'aquest perssonatge, us diré la meva hispòtesis sota la solució a la pregunta que anteriorment us he plantejat i les raons d'aquestes.
A l'obra Antígona es troben una sèrie de personatges els quals són, principalment, Antígona, Polinices, Eteocles, Ismene, Creont i Hemon.
La trama que transcor amb aquests és tan tragica que tant sols a Sòfocles se l'hi hagués pogut ocorrer similar desenllaç de l'història.
En aquesta Etèocles i polinices, els quals són germans a la vegada que fills d'Èdip i Iocasta, lluiten fins a la mort per a aconssegguir el tro del que el seu pare els deixà a càrreg poc després del seu exili. Un pic morts Creont, el seu oncle, manà enterrar a l'unic que si aconsseguí regnar durant un any, el qual era Etèocles, el major, i obligà a mantenir el cos de Polinices sense enterrar per a que les aus carronyeres poguessin devorar el seu cos, a la vegada que aquests mai pogués accedir al cel.
Antígona s'hi mostrà tan en desacord que, malgrat les amenaces del seu propi oncle, les quals avisaven d'un gran càstig a aquell que s'atrevís a enterrar sense el seu consentiment a Polinices, acabà per prendrer la decició de enterrar-lo ella mateixa.
Abans de dur a terme el seu plà demanà ajuda a la seva germana Ismene, la qual es mostrà reacia a donar cap mena d'ajuda a causa de la por de ser castigada i que després de la seva mort, al igual que el seu germà, no repigués cap mena de sepultura, la qual trobaven imprescindible en aquell tems per a poder fer possible i més fàcil el seu pas cap al més enllà.
Donat a les circumstàncies, Antígona actuà sola i, com s'havia advertit, sofrigué unes conseqüències, un altre pic sola.
Un pic Antígona es trobava exiliada a una cova apartada del món exterior, Ismene tingué un canvi de mentalitat, la qual deixava clar el seu descontent cap a la manera de regnar del seu oncle.
Després d'aquesta metamorfòsi del seu propi pensament he arribat a pensar en dues possibles teories sota el final d'aquest perssonatge.

1. La primera de totes  es basa en la mancança de informació que, encara que Sòfocles l'escrigués, aquest fragment de l'història es desenganxàs del llibre original i les fulles dintre de les quals es trobava l'història del seu final.
2. I la segona opció possible seria que Sòfocles ens deixàs aquest incògnit obert per a que la seva obra, a part del gran e impactant succés dels fets d'aquesta història, ens deixàs pensantius i ens fes rumiar durant molt de temps sota els possibles finals d'aquest perssonatge, amb l'intenció d'aconsseguir passar a l'història amb les seves obres i ser recordat moltíssim de temps més envant.

Dintre d'aquestes dues possibilitats, donat a que, fos l'una o fos l'altre igualment no tenim cap tipus de solució davant la pregunta que anteriorment vos he plantejat, he creat jo mateixa el meu propi final alternatiu, el qual consta de dues ideees:

• Ismene finalment acceptà el destí tràgic del seu germà i volgué ajudar a la seva germana Antígona a enterrar el cos de Polinices, però en sebrer que la seva germana  havia estat exiliada volgué anar a rescatar-la. Però en arribar a la cova dintre de la qual havia estat obligada a viurer l'exiliada, trobà el cos difunt de la seva germana, juntament amb el del seu futur marit Hèmon, fill de Creont, amb el qual no es pogué casar mai en vida donat a que un pic que Antígona s'havia llevat la vida Hèmon, donat a que no podia suportar una vida sense ella, també ho fé. Després de trobar-se amb tal tràgica escena Ismene acceptà el seu destí cruel i marcat per a la maledicció dels Labdàcides i, per tant, es llevà la vida devora dels dos cosos d'aquells èssers que ella tant apreciava.

• Ismene, en trobar-se amb aquella escena tan grotesca de la seva germana i el seu amant, decidí paritr de la ciutat. Encara que, donat al seu canvi d'actitud, anys més tard tornà a la ciutat de Tebes a plantar-li cara al seu oncle i fer-se amb la corona, donat a que el poble reclamava que Creont sortigués del poder, a la vegada que demostrà que la dòna, igual que l'home, es capaç de governar perfectament una ciutat.

De les dues ideees la primera és la que em sona més coerent, donat a que si Ismene no li ocorregués res dolent significaria que la maledicció dels Labdàcides no ha funcionat amb ella i com anteriorment haviem vist a obres com a les de Èdip Rei les prediccions dels oracles sempre es compleixen, però mai n'està de més per romprer amb lo impossible i arribar a crear-te un gran destí que, a la vegada, canvii i revolucioni tot el teu propi entorn.

I fins aquí la meva entrada d'avui, esper que us hagui agradat i ens tornarem a trobar a la meva pròxima entrada.