Tot alló que sabem de la vida de William Shakespeare

Bones estimats lectors i benvinguts a la meva nova entrada dintre de la qual he decidit parlar-vos de William Shakespeare, un gran poeta, escriptor d'obres teatrals i actor, propi del S.XV, el qual marcà  un abans i després gràcies de les seves obres literàries donat a la gran perfecció d'aquestes que ell mateix creà. Encara que, no es pot dir que aquest home pertenesqui a cap època en concret, donat a qué, en comparació amb altres grans escriptors i molt reconeguts durant el pas del temps, com ara Dante, Miguel de Cervantes, Charles Dickens, etc, les seves obres han estat i són molt més representades i llegides que les de qualsevol escriptor anteriorment esmentat. Per tant podem dir que aquest gran poeta, dramaturg i actor és un home que perteneix a la eternitat.

Abans de començar amb aquest escrit volia aclarar-vos que l'informació d'aquest perssonatge és molt escasa i que la majoria de dades o fets de la seva vida que vos contaré avui formen, en certa manera, part d'algunes hipòtesis plantejades per els historiadors que estudiaren aquest personatge històric.

 Una d'aquestes hipotesis també és la de el rostre de Shakespeare, el qual es creu que era similar a aquest:

Es diu que nesqué el 23 d'Abril de 1564, dintre d'una zona rural on el nombre de la població no superava als 1000 habitants, anomenada Stratford-upon-Able.
Shakespeare fou el tercé fill de 8 germans.
Es diu que estudià a la seva infància dintre de l'escola anomenada "Grammar School", encara que no es sap molt sobre aquesta etapa de la seva vida, encara que si cal destacar que allà se n'adonà de lea seva afició per escriurer.
Als 15 anys deixà l'escola donat a problemes dels seu pare, podria ser que aquests estiguessin relacionats amb dificultats econòmiques o a causa de la seva tormentosa carrera política. 
En tenir 18 anys es casà amb Anne Hathaway, una dona de 26 anys, és a dir, molt més major que ell, amb la qual tingué tres fills. Aquests eren dues nines , anomenades Susana i Judith i un nin, bessò de la darrera nina esmentada, anomenat Hamnet. El nin morí als onze anys. Es creu que la seva obra Hamlet rep aquest nom en memòria del seu fill difunt.
Dintre de l'època en la qual ell vivia hi havia moltes enfermetats i plagues donat a la falta d'higiene i la mala alimentació d'aquells temps, ja que, no hi havia clavagueram ni vàters per a poder fer les seves necessitats( l'única perssona que si en tenia era la reina o el rei) i donat a això les perssones es veien obligades a llançar els seus excrements per la finestra, deixant-los així en mig ddel carrer i com anteriorment he dit, aquests excrements no es ficaven dins clavagerams per que no n'hi havia. Per tant totes aquestes muntanyes de defecacións acabaven dintre del mar, aigua de la qual bevien, es rentaven, cuinaven, es dutxaven, etc. Tot ixò també atragué a animals portadors de grans enfermetats, com ara les rates. Encara que hi hagués tot això Shakespeare no caigué malalt però la majoría de la població si, be, encara que d'aquest tema tenc penssat parlar-vos dintre d'una altre entrada.

Uns anys després partí cap a Londres sense la seva dòna i començà a dur a terme la seva vida com a dramaturg, encara que ell fos poeta però això no li servís de molt donat a que en aquell temps el que estava de moda era anar al teatre, donat a que era un lloc d'entreteniment i d'esbarjo al qual acodien tot tipus de persones de qualsevol estament social, encara que els més rics mantinguessin la seva identitat en secret cobrint els seus rostres samb màsqueres i seguent-se en els seients més alts que hi havia en el teatre per a que el poble no els reconegués.
Treballà sobretot en el teatre de "The Globe" tant com escriptor d'obres com d'actor.
Es diu que en realitat les obres no eren escrites per ell i que ell tant sols era un actor, però( baix el meu punt de vista) això tant sols es diu perque una persona que fa al llarg de la seva vida un treball de

tant de mèrit quasi de manera increible nosaltres mateixos cercam una "escusa" per a llevar-nos de sota l'idea de que un sol home dugués a terme unes obres tant magnifiques. Així que podriem dir que William Shakespeare és un exemple de superació del èsser humà.


El que li ocorregué a aquest perssonatge entre els anys 1585 i 1592 és un gran misteri, encara que hi ha certes hipòtesis que apoien l'idea de que fugia de la policia a causa de que habia arribat a cometre cert delites, un d'ells el robatori. Aquestes hipòtesis afirmen que durant aquest temps pogué amagar-se baix el paper de professor, encara que no són més que suposicions.

I fins aquí la meva entrada d'avui, esper que hageu disfrutat de la vostra lectura i hagueu aprés coses noves. Gràcies i ens veim a la meva pròcsima entrada.

El gran canvi que suposà el RENEIXEMENT

Bones estimats lectors, i benvinguts a la meva nova entrada dintre de la qual vos vinc a parlar sota:

• Que és el reneixement?
• Quins canvis suposà l'entrada dintre d'aquesta nova època?
• Quins són els autors i les peçes més destacades d'aquesta època

A continuacció vos contestaré a les anteriors preguntes així que esper que disfruteu de la lectura.

Que és el Reneixement?

El Reneixement fou una nova època que s'inicià en el segle XV, segle XVI a Espanya. Aquesta sorgigué just després de l'Edat Mitjana, època de la qual es troba anteriorment l'Antiguitat.
Aquesta època consisteix en un gran canvi de mentalitat en molts aspectes, els quals es veuen reflectits dintre d'alguns llibres com el "Cançoner" de Petrarca (entre altres), o pintures com ara la de"L'home de Virtruvi" de Leonardo Da Vinci, tema dels qual profunditzaré més envant.
Tot això actualment ho coneixem com al famós Segle d'Or.

Quins canvis suposà l'entrada dintre d'aquesta nova època?

Anteriorment, a l'època de l'Edat Mitjana podiem observar com es donava una increible importància a Déu, el qual es dibuixava i simbolizava com a un èsser molt superior als homes. Aquest fet solia estar representat a través de la figura del "Pantocrator", el qual solia dibuixar-se amb el pensament de que Déu era la figura més sagrada i admirable, de la qual ens trobavem continuament en una posició inferior. També era molt frequent col·locar-li moltes prendes a sota donat a que el cos de Crist era una figgura molt allunyada de lo sexual, per tant no tenia la necessitat de mostrar cap altre part del seu cos que no fossin les mans per a beneïr i aguantar la Biblia, el cap per a mostrar el seu rostre i els seus peus, els quals mostraven les marques causades per la seva crucificció.

En quant a les esglesies aquestes eren fosques, amb poc llum, a la vegada que donava la sensació de que no hi havia molt d'espai per a aquelles persones que volguessin acodir a missa.

Canviam un poc la temàtica religiossa per a passar a parlar sota la literatura sense deixar de referir-nos de la mateixa època, la qual és l'Edat Mitjana.

Dintre de la literatura veim que predominen obres les quals tenen temàtiques cavalleresques, lligades amb l'amor cortés i la lluita per la patria, l'honor i l'amor d'alguna bella dama. Grans exemples d'aquestes novel·les caballeresques són "Tirant lo Blanc", "Llibre de Cavalleries" entre altres.

 









En canvi, una sèrie d'aconteixements que suposaven un canvi de pensament amb tot lo anteriormentcomentat suposà l'inici d'una nova època històrica anomenada Reneixement, dintre de la qual  podem veurer fets revolucionaris com ara:
La figura divina de Déu es començà a representar mitjançant pintures que l'atracaven més a l'èsser humà, donant-li així un paper menys diví el qual representava la superioritat d'aquest sota tota la resta d'espècies d'èssers vius. Un clar exemple d'aquesta humanització de Déu és la pintura anomenada "La creació d'Adam" feta per Miquel Angel sota l'any 1511. En aquesta podem veurer com Déu està vestit amb una prenda rosa, a diferència del Pantocrator de l'Edat Mitjana, el qual estava completament vestit menys a les mans, els peus i la cara, a més d'usar per a aquesta roba uns colors completament vius, cosa que en aquesta pintura no podem veurer donat a que els colors usats són més clars i calmats. A més, la figura de Dés es troba tocant casi la mà d'Adam, home el qual fou el primer home de la terra  segons la Biblia, això podria significar, a part de la proximitat de Déu amb l'home, el cordó umbilical del qual "neix" l'home i el qual està recentment teat igual que un nadó just després de neixer. Tot això del cordó umbilical no deixa de simbolitzar la proximitat d'aquesta figura divina amb l'home, cosa que en l'Edat Mitjana no ocorria mai donat a que sempre es representava a la figura de Crist  més gran i adalt de les figures que representaven als èssers humans.

Aprofit aquest canvi en qualnt a l'aproximació a l'èsser humà per a parlar-vos sota ell gran avanç en quant al cos humà i el seu funcionament i, consecuentment, la medicina per a tratar de curar enfermetats que, anteriorment, resultaven mortals encara que actualment siguin les enfermetats de menys importància per a nosaltres gràcies a la facilitat per a tratar-les, com ara un senzill custipat.

Un dels documents que tracatà aquest tema del cos humà fou la pintura de "l'Home de Vitruvi".

 

En quant les estructures de les iglesies canviaren en complet en quant a il·luminació i espai.

 I finalment, un dels altres canvis que foren més visibles es troben en els llibres, donat a que es deixà de tractar tant la temàtica caballeresca per a parla més de l'humanització i, inclús, per a arribar a fer una burla de aquest tipus e llibre de cavalleries com es veu present en el llibre de "Don Quijote" escrit per Miguel de Cervantes, on Francisco Quijano que és el protagonista de la trama embogeix gràcies a aquest tipus de llibres de cavallers i damiseles i acaba visuent moltes aventures gràcies a les seves boges idees cavalleresques. finalment podem veurer com aquest perssonatge s'enadona de la bogeria dels seus actes i torna en si, encara que això li ocor després d'haver viscut mil històries que a la llarga no han ajudat a la seva reputació ni a la seva salut, ni fisica ni mental.

 I fins aquí la meva entrada sota els canvis que suposà el Reneixement.

Gràcies per el vostre temps i fins una altre.

Final alternatiu Antigona

Bones, estimats lectors, i benvinguts a la meva nova entrada, dintre de la que tenc pensat parlar-vos d'un teme sota el qual, la majoria de persones que hagin llegit l'obra Atigona de Sòfocles s'hauran plantejat mil i una pregunta a la vegada que hauràn intentat cercar-li mil i una resposta plantejant-se

moltissimes hipòtesis de les quals venc a parlar-vos jo desde el punt de vista de la meva experiència pròpia. I la pregunta de la que tant rebombori estic fent és...

I Ismene?

Abans de tot voldria aclarar que l'obra Antigona és una de les edicions perteneixents a la trilogia de Sòfocles formada per "Edip Rei","Edipo en Colono" i "Antigona". Dintre d'aquesta darrera peça es mostren les conseqüencies de tot l'ocorregut anteriorment a les altres dues obres, com ara per exemple la repercusió de la maledicció dels Labdàcides als fills d'Èdip Rei per molt que aquests es resistissen al seu final tràgic, el càstig de Creont per prendrer unes males decicions, etc.

Un pic dit això vos parlaré d'aquest perssonatge, us diré la meva hispòtesis sota la solució a la pregunta que anteriorment us he plantejat i les raons d'aquestes.
A l'obra Antígona es troben una sèrie de personatges els quals són, principalment, Antígona, Polinices, Eteocles, Ismene, Creont i Hemon.
La trama que transcor amb aquests és tan tragica que tant sols a Sòfocles se l'hi hagués pogut ocorrer similar desenllaç de l'història.
En aquesta Etèocles i polinices, els quals són germans a la vegada que fills d'Èdip i Iocasta, lluiten fins a la mort per a aconssegguir el tro del que el seu pare els deixà a càrreg poc després del seu exili. Un pic morts Creont, el seu oncle, manà enterrar a l'unic que si aconsseguí regnar durant un any, el qual era Etèocles, el major, i obligà a mantenir el cos de Polinices sense enterrar per a que les aus carronyeres poguessin devorar el seu cos, a la vegada que aquests mai pogués accedir al cel.
Antígona s'hi mostrà tan en desacord que, malgrat les amenaces del seu propi oncle, les quals avisaven d'un gran càstig a aquell que s'atrevís a enterrar sense el seu consentiment a Polinices, acabà per prendrer la decició de enterrar-lo ella mateixa.
Abans de dur a terme el seu plà demanà ajuda a la seva germana Ismene, la qual es mostrà reacia a donar cap mena d'ajuda a causa de la por de ser castigada i que després de la seva mort, al igual que el seu germà, no repigués cap mena de sepultura, la qual trobaven imprescindible en aquell tems per a poder fer possible i més fàcil el seu pas cap al més enllà.
Donat a les circumstàncies, Antígona actuà sola i, com s'havia advertit, sofrigué unes conseqüències, un altre pic sola.
Un pic Antígona es trobava exiliada a una cova apartada del món exterior, Ismene tingué un canvi de mentalitat, la qual deixava clar el seu descontent cap a la manera de regnar del seu oncle.
Després d'aquesta metamorfòsi del seu propi pensament he arribat a pensar en dues possibles teories sota el final d'aquest perssonatge.

1. La primera de totes  es basa en la mancança de informació que, encara que Sòfocles l'escrigués, aquest fragment de l'història es desenganxàs del llibre original i les fulles dintre de les quals es trobava l'història del seu final.
2. I la segona opció possible seria que Sòfocles ens deixàs aquest incògnit obert per a que la seva obra, a part del gran e impactant succés dels fets d'aquesta història, ens deixàs pensantius i ens fes rumiar durant molt de temps sota els possibles finals d'aquest perssonatge, amb l'intenció d'aconsseguir passar a l'història amb les seves obres i ser recordat moltíssim de temps més envant.

Dintre d'aquestes dues possibilitats, donat a que, fos l'una o fos l'altre igualment no tenim cap tipus de solució davant la pregunta que anteriorment vos he plantejat, he creat jo mateixa el meu propi final alternatiu, el qual consta de dues ideees:

• Ismene finalment acceptà el destí tràgic del seu germà i volgué ajudar a la seva germana Antígona a enterrar el cos de Polinices, però en sebrer que la seva germana  havia estat exiliada volgué anar a rescatar-la. Però en arribar a la cova dintre de la qual havia estat obligada a viurer l'exiliada, trobà el cos difunt de la seva germana, juntament amb el del seu futur marit Hèmon, fill de Creont, amb el qual no es pogué casar mai en vida donat a que un pic que Antígona s'havia llevat la vida Hèmon, donat a que no podia suportar una vida sense ella, també ho fé. Després de trobar-se amb tal tràgica escena Ismene acceptà el seu destí cruel i marcat per a la maledicció dels Labdàcides i, per tant, es llevà la vida devora dels dos cosos d'aquells èssers que ella tant apreciava.

• Ismene, en trobar-se amb aquella escena tan grotesca de la seva germana i el seu amant, decidí paritr de la ciutat. Encara que, donat al seu canvi d'actitud, anys més tard tornà a la ciutat de Tebes a plantar-li cara al seu oncle i fer-se amb la corona, donat a que el poble reclamava que Creont sortigués del poder, a la vegada que demostrà que la dòna, igual que l'home, es capaç de governar perfectament una ciutat.

De les dues ideees la primera és la que em sona més coerent, donat a que si Ismene no li ocorregués res dolent significaria que la maledicció dels Labdàcides no ha funcionat amb ella i com anteriorment haviem vist a obres com a les de Èdip Rei les prediccions dels oracles sempre es compleixen, però mai n'està de més per romprer amb lo impossible i arribar a crear-te un gran destí que, a la vegada, canvii i revolucioni tot el teu propi entorn.

I fins aquí la meva entrada d'avui, esper que us hagui agradat i ens tornarem a trobar a la meva pròxima entrada.

la divina comedia

Bones, estimats lectors, i benvings a la meva nova entrada dintre de la qual vos parlaré sota la explendorosa divina comèdia, basant-me en el model trobadoresc del segle XII a Bolonya i Florència.

Com anteriorment vos he esmentat, "La Divina Comedia" esdevingué a Bolonya i a Florència  sota el segle XII per l'escriptor anomenat Dante Alighieri, un poeta italià principalment conegut per a aquesta obra, la qual està considerada una de les obres cumbres de la literatura universal la qual tracta sota el tema de la transició del pensament medieval renancentista.

El mateix escriptor Dante va caracteritzar la seva obra com a una comèdia, donat a que, com el final era feliç, no podia anomenar-lo tragèdia.

En quant a la seva estructura mètrica, creà estrofes a partir de tres versos endecasilabs.

Aquest dividia l'obra en càntiques. Cada una de les càntiques compta amb trenta-i-tres cants, els quals un d'ells era el cant que es solia posar per a iniciar la càntica. Així que, en total, l'obra de Dante conté uns cent cants.

En Quant al tema d'aquesta extensa obra és un recorregut que duu a terme el protagonista d'aquesta trama, a través de l'infern el purgatòri i el paradís. L'escriptor usa la seva pp`ropia perssona com a perssonatge prinipal, el qual es troba en una selva amb Virgili, home que Dante admirava, i l'acompanyà primer de tot a donar una volta per l'infern, lloc dintre del qual es troben amb diferents perssonatges històrics com ara per exemple Sócrates, Cleopatra i Judes entre altres. Després d'això arribaren al purgatori, on les ànimes es purifiquen per a poder arribar a accedir al paradís. Poc després d'això intervé un perssonatge femení anomenat beatriz, dòna de la qual dante havia estat enamorat pero, tràgicament, aquesta morí. Virgili entrega a Dante a Beatriz, la qual l'acompanya per la seva ruta dintre del paradís. Després de tot això dante torna a la terra.

Trobada de Dante amb Virgili en el bosc.

Dante amb Virgili a l'infern.

El purgatori segons Dante.

Dante amb Beatriz al paradís.

Dintre d'aquesta gran obra es toba el "dolce stil novo" paraules les quals signifiquen concretament "el dolç estil nou". La seva temàtica te un esperit religiós, encara que aquest es troba ja en els límits de l'heterodòxia, lo qual significa l'aportació del seu desacort amb les  normes pràctiques tradicionals, en aquest cas referint-se a lo religiós.

Dintre d'aquest podem trobar una base de la qual parteix desde el model trobadoresc, i deim això donat a que podem veurer la figura del gilós, el qual sol estar casat amb una dama (midons) la qual està enamorada corresponent-ment amb un altre home (trobador), per tant és un amor prohibit, el qual tant sols pot desmostrar-se carnarmelnt per la nit i sempre acaben la bella vetllada despedint-se a l'alba, de alla al nom d'aquestes composicion el qual és "l'Alba".

Tot aquest teme anteriorment esmentat neix de:

1.  la poesia estil novista: este estilo cultiva lo exotic i sensual influenciats per dos altres  estils diferents coneguts com a  simbolisme i parnasianisme.
2. la nova mentalitat: Això es basa en el canvi de mentalitat que es veu reflectat en el terme religiós.
3. el tema central és l'amor: com ara podem veurer en la part de l a trama on es presenta el personatge de Beatriz, la difunta amada per Dante.
4. la midons  es veu reflectada com a la figura d'una dòna verge.

I fins aquí aaarriba la meva entrada d'avui, esper que hageu disfrutat de la vostra lectura i vos esper a la meva pròxima entrada.

Matèria de Gran Bretanya

Bones, estimats lectors i benvinguts a la meva nova entrada sota la gràn i mítica història de Bretanya, plegada de llegendes increibles on hi formen part cavallers aventurats, donzelles bellíssimes, amor i, sobretot, màgia. Encanteris, pactes a causa de aquests, macs i molts més elements relacionats amb aquest món replet d'un ambient fantàstic.

Aquesta matèria de la qual vos vull parlar avui transcor una franja de temps que passa desdde el segle V fins al XV. Dintre d'aquests segles trobam l'època obscura. Al seu inici el que trobam és la caiguda de l'Imperi Romà a Occident.
En arribar al segle XII el cavaller que es narrava dintre de les obres literaries que s'havien donat lloc fins aquell moment sofrigué un gran canvi. A diferència de lo groller que era en un inici la figura del cavaller a partir de segle V, cap al segle XII passà a representar a la figura d'un home noble,culte, ben plantat i moltes més caracteristiques d'aquest que només afevorien la seva perssona de cara a la demés gent del món, ja fossin reis, figures eclesiàstiques o inclús davant el poble.

I aquesta etapa concluí amb el Reneixement en el segle XV, o morirà tot lo medieval per s començar a agafar-li més importància al cos humà i a la sensibilitat.
Durant tot aquest llarg període de temps que caracterítza la matèria de Gran Bretanya, iniciada al S.V i finalitzada en el S.XV podem trobar certes característiques que ens ajuden a definir aquesta etapa , com ara el teocentrisme; la societat estamental; l'esperança de vida curta a causa de la manca d'higiene, la pobresa, la falta de recursos mèdics i el consol cristià; i finalment l'art romànic, on 'hi destaquen les esglesies fosques i feixugues.

• L'obra del rei Artur

   

Aquesta fou una de les obres més famoses dintre d'aquesta època. La llegenda sorgí a partir d'un llibre que es publicà en el segle V, dintre del llibre "els reis de Britania". Tan gran fou l'impacte d'aquesta creació que fins que acabà aquesta etapa molts diferents perssonatges escrigueren aquesta

exemplar fent petites transformacions que anaren reformant l'història amb el transcurs del temps.

Aquesta obra narrava l'història del rei de Cornualles, el qual estava casat amb una dama anomenada

Ingraine. El seu marit l'amava molt pero aquest amor no li era correspost donat a que Ingraine estava enamorada de Uther Pendragon, el qual també sentia el mateix poderós amor cap a aquesta.Un cop el rei de Cornualles s'adonà de la relació d'amants que portaven entre mans aquests dos s'enportà a la seva esposa a la torre de Tintagel, lloc dintre del qual la tancà per a així prohibir que els dos estimats poguessin tornar a veurer-se mai. El rei dugué a terme aquesta acció donat a que ell es penssava que així si els dos enamorats no es veien mai s'oblidarien l'un de l'altre i deixarien d'estimar-se, però resultà provocà 

Marc de Cornualles                 la reacció completament contrària a la que aquest s'esperava.

Uther Pendragon, desesperat per a tornar a veurer a la seva estimada, deman``a ajuda a un mag el qual tenia com a nom Merlí. L'enamorat li demanà al mag que l'ajudàs a adintrar-se dontre de la torre

de Tintagel per a poder estar amb la seva estimada, i aquest li ho concedí, però a canvi li demanà un alguna cosa a canvi.

Finalment, Merlí li donà les apariències a Uther Pendragon del rei de Cornualles, i aconsseguí tornar a veurer a Ingraine, trobada de la qual nesqué Artur.

Merlí es quedà amb el nadó com a ofrena per a la seva ajuda i el seu encanteri i així ocorregué.Merlí educà a l'infant amb tots els coneixements nessessaris per a que un dia pogués arribar a ser un bon rei de Camelot, donat a que aquest estva destinat a ser-ho.Un dia, quan Artur tenia 14 anys, Merlí i ell foren fins a Londres, lloc on es trobava una espasa clavada en una gran roca pesada. Es deia que qui aconsseguia extreurer l'espassa d'aquella pedra seria

 

     Uther Pendragon 

el futur rei de Camelot, però ningú era capaç de treurer l'expasa del lloc on es trobava clavada, fins que arribà Artur, el qual, siguent tan petit, aconsseguí extreurer l'espasa quasi sense cap esforç i fou proclamat rei.

Més envant apareix la figura de Viviana, també coneguda per "la dama del llac", la qual vivia en el bosc de Bronceliade.

     

Bosc de Bronceliade

Merlí s'enamorà bojament d'ella, i quan ell li demanà l'espasa d'Escalibur i ella li proposà que Merlí li ensenyat tot tipus de conjur que ell pogués arribar a sebrer, aquest cedigué enantat.
Amb aquesta espasa Artur arribà a formar par dels cavallers de la taula rodona.

Mes envant aquesta obra rebigué grans retocs de la mà de Chrétien de Troyes, sota l'any 1170, traduí l'obra de llatí a francés i l'hi anyadí un toc un poc més eclesiastic.

alguns dels exemples d'això és el canvi de nombre de cavallers de la taula rodona, el qual passaren a ser de 7 a 12 com els 12 apòstols de Jesucrist, o l'aparició del "sant greal" taça desde la qual Jesucrist begué vi dintre del seu derrer 12 12 cavallers dee la taula rodona                                              sopà.

                                                                                                                Sant greal

                     
Tot el que ocorregué després d'aconsseguir l'espasa d'Escalibur gràcies a Viviana, la dama del llac, es veu en aques video => https://www.youtube.com/watch?v=vIzg4x4jCZ0

Alguns segles després es publicà el llibre de "la mort del rei Artur". Dintre d'aquesta obra es veu com Viviana, juntament amb el mac Merlí, s'enporten el cadaver de n'Artur cap a l'illa de Tintagel, on diuen que en algún moment de l'història aquest recobrarà el sentit i tornarà a la vida. Així que podem dir que aquest rei queda un poc dintre de la llegenda, encara que molts historiadors estan estodiant on, possiblement, podria caurer la ciutat de Camelot, el bosc on vivia Viviana, l'illa on es troben els restes de n'artur, etc.

Estimats lectors, esper que hagueu disfrutat de la vostra lectura i ens veim a la meva pròxima entrada.                                                                 

Tot sota el Petrarquisme

Bones, estimats lectors, avui  vos vinc  parlar sota el Petrarquisme.

Aquest és un estil creat per  el gran poeta líric Francisco Petrarca.

Aquest home nesqué a Itàlia a l'any  1304 i morí a l'any 1374. Dedicà la seva vida a la poesia i la humanització. Aquest era italià, encara que dintre de la seva infantesa va residir durant uns anys a duverses ciiutats de frança i itàlia. Aquest canvi tan freqüent de llar es va donar lloc gràcies a la gran persecució que sofria el pare d'aquest per part dels polítics del moment.
Petrarca va arribar a obtenir certs estudis encara que mai va arribar a graduar-se.
Gràcies al seu Cançoner hem pogut arribar a sebrer que aquests, sota l'any 1327, va coneeixer a una jove anomenada Laura de la qual es va enamorar profundament. Molts historiadors que van possar en marxa la reserca d'aquesta dòna van fracasar dintre de l'intent, donat a que mai varen arribar a sebrer res d'aquesta. Molts inclus han arriibat a penssar que aquesta tal Laura mai existigué i només fou un invent de Petrarca per a tenir alguna inspiració en els seus jocs literaris. Altres historiadors tenen l'hipòtesis de que aquesta dòna era una al·lota casada.
Si es cert que Francesc va mantenir relacions amb dues dones diferents de les quals no se sap el nom, i d'on sorguigueren els seus dos fills Giovanni i Francesca.
Més envant, capa l'any 1333 es va convertir en cardenal, cosa que el dugué a viatjar per difernts països europeus creant així una nova obra que recollia idiomes antics que havia anat trobant pels països per on viatjà anomenada "Pro archia".

• Les seves obres es poden dividir en dos grups:

                          "Àfrica"                        "De viris illustribus"              "Secretum"

1. Obres en llatí: Dintre d'aquestes Petrarca explicava les seves aspiracions a la fama mentres era viu. Aquests tipus d'obra fou el que li donà més èxit dintre de la seva carrera literària. Alguns dels exemples més destacats foren l'obra de'hexàmetres "d'Àfrica" llibre el qual deixà innacabat, les dotze èglogues de "Bucolicum carmen" o la sèrie de biografies de perssonatges clàssics anomenat "De viris illustribus". Finalment creà una obra dintre de la qual mostra les seves inquietuds espirituals a través d'un diàleg amb Agustín recollit dintre del llibre de "Secretum".
2.  Obres en lenguatge vulgar:auest tipus d'obra li donaren la fama després de la seva mort, amb
   
   obres com el "Cançoner." La primera part de la seva obra dona a veurer la sensualitat i el torment apassionat del poeta. Quan aquests parlava d'amor solia referir-se a l'amor espiritual que sentia.

Estimats lectors esper que hageu disfrutat la vostra lectura i ens veim a la meva pròxima entrada, gracies per el vostre temps.