Bones estimats lectors i benvinguts a la meva nova entrada dintre de la qual m'agradia advertir-vos d'un petit canvi en cuant a la tematica i l'estil que solc seguir en aquest blog. I vos demanareu, que és això que farà tant diferent i especial aquesta nova entrada?, bé esper que això respongui a la vostra resposta.
Sense més dil·lació....la meva petita novel·la!!!
Feia fred, en aquella oscura carretera en mitad del vespre. Amb llarges pases en Dani, un jove adolescent de 17 anys, s'apresurava a la casa del seu oncle, tinguent, com a gran incentiu, en ment aquell deliciós plat de lasanya que la seva tieta Marga li havia advertit que havia deixat dintre del forn abans d'anar a veurer el seu programa preferit que donaven sempre els dijous a les 22:00 h. Despistat, mirant les seves petjades en el fang humit propi dels capvespres en aquell poble tan fred per les nits, però tan agradable durant els dies, no s'anedonà de que una nena de la seva mateixa edat sortia, de manera apresurada, de l'estancia on es trobava uns segons abans. Uns instants més tard els destins d'aquells dos joves coincidiren, a la vegada que els seus cosos, donat a que la jove anava tan aviat que, apareguent de darrere, li donà una empenta al Dani, provocant que ell exclamàs exaltat "Ei, tu, rosseta, ves més en compte!". Tot seguit, vist que ella no s'immutava acelerà encara més el pas i l'hi donà un copet lleuger a l'espatlla. Això va fer que ella, tot seguit es giràr cap ell deixant anar les paraules "realmeent creus que m'importa?". Després d'aquelles paraules tornà a caminar allunyant-se del Dani, el qual havia quedat completament sorprés per la seva resposta, a la vegada que no podia avenir-se de que una nena tan guapa tengués uns ulls tan plens de ràbia i decepció.
Havien passat dues setmanes desde que Dani havia vist a aquella jove que li encollí el cor i li provocà que no pogués treure el seu bell rostre i els seus peculiars ulls, els qual contaven tant amb una sola mirada, del cap, quan de sopte, en sortir de clase decidí passar per el carrer per el que solia passar per anar cap a casa dels seus oncles, algo que no era habiatual, donat a que aquell dia tornava de fer un treball amb uns amics i la casa dels seus oncles li era més propera que la seva pròpia casa i decidí quedar-si a dormir. Ell cercà a aquella jove per tot, cada vegada que sentia una veu femenina rere seu, o quan sentia algú sortir de alguna casa, pensava que podia procedir de aquella preciosa al·lota, fins que pasà per davant del gran orfanat del carrer del seu poble, l'únic i el més gran que ell havia vist mai. Passant per allà sentigué una forta discusió procedent d'aquell lloc, el qual acabà amb la sortida d'una jove del edifici. LA jove.
Dani corrgué cap ella, la qual només en tocar-li l'espatlla es posà a plorar desesperadament recolzant el seu cap en el pit del jove. Després d'això, ell no volgué demanar-li rés del que li acabava de succeir, l'unic que se li ocorregué fou convidar-la a un batut de xocolata de la gelataria més propera.
Els dies següents foren ràpids i perfectes, tant que tenien un toc d'irreal. Cada horabaixa anaven a prendre un batut de xocolata i més tard partien a donar una volta pel poble, parlant de tonteries, tonteries que pareixia fer-lis feliços, fins que un dia Dani, completament intrigat li demanà que era el que li havia fet plorar d'aquella manera i per tant, la noia, la qual s'anomenava Carla, li contà una història, la seva història, o això creia en Dani. Dintre d'aquesta història ella comptava l'accident de cotxe dels seus pares, seguit de la seva estància en els diferents orfanats als quals li mandaren al llarg de la seva vida desde aquell tràgic fet que viví dintre de la seva familia i lo cruels que eren dintre d'aquests llocs amb ella. Li parlà de que necesitava sebrer unes dades per a ajudar-la a trobar l'estància de la seva germana, l'horfanat en el que es trobava. Dani, després d'escoltarla caigué en que el seu pare, el qual era el batle d'aquell poble, podria arribar a facilitar-li a ell l'arribada d'aquesta informació, així que li digué que no es preoucupàs, que ell ho consseguiria per ella, l'abraçà i li jurà que mai partiria de seu costat, que l'estimava i que faria el que fos per fer-la feliç, i ixí fou. Els següents dos anys foren increiblement feliços, dos joves enamorats, els quals se tenien l'un a l'alte,s'enreien de la vida de tal manera que els hi produïa una feliçitat increible, fins que un dia com qualsevol altre, Dani es trobà un paper a la porta de la seva casa. Aquesta havia estat arrossegada per terra per tal de que entràs a dintre de l'estància. El jove la llegí intrigat: aquesta deia el següent:
Estimat Dani, durant tot aquest temps m'has fet molt feliç, m'he arribat a sentir increiblement atreta per la teva manera de veurer la vida i sobretot de prenirtela de tan bon humor, però la meva misió aquí ha finalitzat. T'enrecordes d'aquell dia que ens vam veurer per primer pic? Estava trista, molt trista, donat a que el meu món acabava d'enderrocar-se, però no era per rés de cap germana ficticia que et vaig explicar. necesitava aquells documents per a trobar al meu vertader amor, el meu nuvii, el qual es trobava a una presó de Bulgaria . La gent d'aquell orfanat no me volia donar aquell tipus d'informació, però quan et vaig veurer a tu, sabent de qui eres fill vaig veurer una clara oportunitat per a aconsseguir el que cercava. El nom de la dona que et vaig demanar era el de la germana del meu estimat, la qual me donà certa informació que m'ajudà a mourer alguns fils per a que n'Enric (el meu estimat) sortís de la presó abans de lo provist.
No vull que creguis que no m'ha agradat estar amb tu, realment m'has arribat a fer feliç i no t'oblidaré mai, per totes les bones experiències que m'has fet viurer, les rialles i sobretot aquella meravellosa sensació que tenia quan me miraves, aquella que pareixia voler assegurar-me que quan em miraves no veies a l'horrible persona que realment som.
Sense més dil·lació....la meva petita novel·la!!!
Feia fred, en aquella oscura carretera en mitad del vespre. Amb llarges pases en Dani, un jove adolescent de 17 anys, s'apresurava a la casa del seu oncle, tinguent, com a gran incentiu, en ment aquell deliciós plat de lasanya que la seva tieta Marga li havia advertit que havia deixat dintre del forn abans d'anar a veurer el seu programa preferit que donaven sempre els dijous a les 22:00 h. Despistat, mirant les seves petjades en el fang humit propi dels capvespres en aquell poble tan fred per les nits, però tan agradable durant els dies, no s'anedonà de que una nena de la seva mateixa edat sortia, de manera apresurada, de l'estancia on es trobava uns segons abans. Uns instants més tard els destins d'aquells dos joves coincidiren, a la vegada que els seus cosos, donat a que la jove anava tan aviat que, apareguent de darrere, li donà una empenta al Dani, provocant que ell exclamàs exaltat "Ei, tu, rosseta, ves més en compte!". Tot seguit, vist que ella no s'immutava acelerà encara més el pas i l'hi donà un copet lleuger a l'espatlla. Això va fer que ella, tot seguit es giràr cap ell deixant anar les paraules "realmeent creus que m'importa?". Després d'aquelles paraules tornà a caminar allunyant-se del Dani, el qual havia quedat completament sorprés per la seva resposta, a la vegada que no podia avenir-se de que una nena tan guapa tengués uns ulls tan plens de ràbia i decepció.
Havien passat dues setmanes desde que Dani havia vist a aquella jove que li encollí el cor i li provocà que no pogués treure el seu bell rostre i els seus peculiars ulls, els qual contaven tant amb una sola mirada, del cap, quan de sopte, en sortir de clase decidí passar per el carrer per el que solia passar per anar cap a casa dels seus oncles, algo que no era habiatual, donat a que aquell dia tornava de fer un treball amb uns amics i la casa dels seus oncles li era més propera que la seva pròpia casa i decidí quedar-si a dormir. Ell cercà a aquella jove per tot, cada vegada que sentia una veu femenina rere seu, o quan sentia algú sortir de alguna casa, pensava que podia procedir de aquella preciosa al·lota, fins que pasà per davant del gran orfanat del carrer del seu poble, l'únic i el més gran que ell havia vist mai. Passant per allà sentigué una forta discusió procedent d'aquell lloc, el qual acabà amb la sortida d'una jove del edifici. LA jove.
Dani corrgué cap ella, la qual només en tocar-li l'espatlla es posà a plorar desesperadament recolzant el seu cap en el pit del jove. Després d'això, ell no volgué demanar-li rés del que li acabava de succeir, l'unic que se li ocorregué fou convidar-la a un batut de xocolata de la gelataria més propera.
Els dies següents foren ràpids i perfectes, tant que tenien un toc d'irreal. Cada horabaixa anaven a prendre un batut de xocolata i més tard partien a donar una volta pel poble, parlant de tonteries, tonteries que pareixia fer-lis feliços, fins que un dia Dani, completament intrigat li demanà que era el que li havia fet plorar d'aquella manera i per tant, la noia, la qual s'anomenava Carla, li contà una història, la seva història, o això creia en Dani. Dintre d'aquesta història ella comptava l'accident de cotxe dels seus pares, seguit de la seva estància en els diferents orfanats als quals li mandaren al llarg de la seva vida desde aquell tràgic fet que viví dintre de la seva familia i lo cruels que eren dintre d'aquests llocs amb ella. Li parlà de que necesitava sebrer unes dades per a ajudar-la a trobar l'estància de la seva germana, l'horfanat en el que es trobava. Dani, després d'escoltarla caigué en que el seu pare, el qual era el batle d'aquell poble, podria arribar a facilitar-li a ell l'arribada d'aquesta informació, així que li digué que no es preoucupàs, que ell ho consseguiria per ella, l'abraçà i li jurà que mai partiria de seu costat, que l'estimava i que faria el que fos per fer-la feliç, i ixí fou. Els següents dos anys foren increiblement feliços, dos joves enamorats, els quals se tenien l'un a l'alte,s'enreien de la vida de tal manera que els hi produïa una feliçitat increible, fins que un dia com qualsevol altre, Dani es trobà un paper a la porta de la seva casa. Aquesta havia estat arrossegada per terra per tal de que entràs a dintre de l'estància. El jove la llegí intrigat: aquesta deia el següent:
Estimat Dani, durant tot aquest temps m'has fet molt feliç, m'he arribat a sentir increiblement atreta per la teva manera de veurer la vida i sobretot de prenirtela de tan bon humor, però la meva misió aquí ha finalitzat. T'enrecordes d'aquell dia que ens vam veurer per primer pic? Estava trista, molt trista, donat a que el meu món acabava d'enderrocar-se, però no era per rés de cap germana ficticia que et vaig explicar. necesitava aquells documents per a trobar al meu vertader amor, el meu nuvii, el qual es trobava a una presó de Bulgaria . La gent d'aquell orfanat no me volia donar aquell tipus d'informació, però quan et vaig veurer a tu, sabent de qui eres fill vaig veurer una clara oportunitat per a aconsseguir el que cercava. El nom de la dona que et vaig demanar era el de la germana del meu estimat, la qual me donà certa informació que m'ajudà a mourer alguns fils per a que n'Enric (el meu estimat) sortís de la presó abans de lo provist.
No vull que creguis que no m'ha agradat estar amb tu, realment m'has arribat a fer feliç i no t'oblidaré mai, per totes les bones experiències que m'has fet viurer, les rialles i sobretot aquella meravellosa sensació que tenia quan me miraves, aquella que pareixia voler assegurar-me que quan em miraves no veies a l'horrible persona que realment som.
Esper que algun dia me puguis perdonar, no t'oblidaré mai. Fins sempre, Dani.
Firmat: Carla.
El jove, poc després de lleguir allò, quasi li donà un atac de desesperació. El primer que va fer va ser correr cap a l'orfanat per a cercar-la. Quan entrà es tobà amb una dona major, amb cara de pocs amics, aseguda rere una taula, poc despres d'ahaver passat l'entrada. Allà demanà que si podien cridar a una tal Carla Gomez per a que sortís a rebre'l, mig convençut de que tot allò havia estat alguna broma pesada. Però la resposta d'aquella dona l'atacà més de nervis, ja que fou aquella que ell tant esperava no sentir: "No tenim a ningú que es nongui així que residesqui en aquest horfanat, estas segur de que era aquest el nom? noi, que estàs be?", poc després de sentir això Dani caigué desplomat al terra d'aquell lloc que, subitament, s'havia tornat una gran habitació que donava voltes a la vegada que encollia les seves parets.
Poques hores després es despertà al sofà de la casa dels seus oncles. S'aixecà d'un bot i partí d'allà sense dir rés a ningú.
Es trobava terriblement decepcionat, ella era la dona de la seva vida, ell estava segur, o no? de repent tots els seus records, tots els moments que havia viscut amb ella, tots aquells preciosos records, es tornaven escenes confuses dintre de les quals es trobaven mil pistes que ell havia ignorat completament sota el que estava duguent a terme la seva estimada. Realment l'havia mentit durant tot aquest temps? i si fou capaç de menitr-li amb alguna cosa tan gran, li mentia cada vegada que li dia a l'orella "t'estim, més que a ningú i gràcies per ser tal i com ets"? en els vespres de fredor en els que s'acurrucaven junts en el llit, tapant-se i quedant-se dormits fins al matí següent sense que cap ell tingués el consentiment del seus pares? i, sobretot, el que no podia deixar de repetir-se a ell mateix era, com viuré amb tot aquest dolor, com podré?
Pocs dies després de estar capficat dintre d'aquell horrible pou oscur sense fons en el que cada pic era més petit el redol de llum que simbolitzava la sortida, decidí fer una excursió a la platja a la qual anava sempre que era petit amb els seus pares. Realment li encantava aquell lloc, no només pels records, sinó que allà es respirava un aire tan pur que et feia ganes no partir mai d'allà. Dani es llevà les sandalies, les deixà just devora de la seva bixicleta i començà a mullar els seus peus a l'aigua. Estava freda, bastant freda, però aquell fred comença a desapareixer quan l'aigua ja li arribava a les orelles. Era increible, mai s'havia fixat de la varietat de peixos que havia en aquelles platges en les que sempre havia estat però mai s'havia adonat. El peix manta, que curiós que és, va ser una bona imatge per emportar-se en els seus records, fos on fos que bucejàs per sempre més.
